Si te dicen que caí

Juan Marsé
Si te dicen que caí
Barcelona, Debolsillo, 2009
368 pàgs., 8,95 €

Un cotxe s’estavella a les costes del Garraf i moren els quatre ocupants: l’home, la dona i els dos bessons. Un cop al dipòsit de cadàvers, resulta que el zelador és un vell amic del mort. A partir d’aquí, comencen a entreteixir-se diferents veus, records i mirades que van dibuixant davant nostre el retaule d’una època –la de la postguerra– marcada pel silenci i la misèria (qui sap si més moral que material).

La història està protagonitzada per una colla de “trinxes” (aquesta forma abreviada de “trinxeraires” és la que fa servir el propi narrador per referir-s’hi), uns pobres adolescents desarrapats i famèlics que volten amunt i avall del barri del Guinardó i pels carrers de Gràcia. Al seu entorn, veiem desfilar nenes òrfenes, prostitutes demacrades, falangistes fatxendes, “pajilleras” que treballen a les últimes files del cine, famílies de l’alta burgesia catalana i un grupuscle de revolucionaris desorganitzats que no paren de repetir que “això” no pot durar gaire. Molts personatges, tots plegats immersos en un clima comú de desesperança, de pessimisme i de bancarrota moral. La història traspua gana, fred, brutícia i violència.

La novel·la va aprèixer originàriament a Mèxic, l’any 1973. No cal dir que a la censura franquista el llibre no li va agradar gota (el propi Marsé confessa, al pròleg, que la va escriure amb el convenciment que mai no la veuria publicada).

Un dels encerts del llibre és la forma que l’autor tria per evocar aquest retaule: hi ha una tendència molt marcada al fragmentarisme, a la imprecisió, a la barreja de punts de vista, a l’alteració temporal… fa l’efecte com si l’autor hagués construït primer un gran tapís, amb una història molt complexa, i després s’hagués dedicat a desfer-lo, a desfilar-lo, estirant puntes d’aquí i d’allà. Al capdavall, no és així en la vida? Una novel·la centrada en la desfeta moral de la postguerra espanyola, podria tenir una forma canònica i ordenada, amb un “plantejament, nus i desenllaç”? No seria, en certa manera, un falsejament?

A Si te dicen que caí, mai no estem del tot segurs de la veracitat de la font d’informació… tot és esmunyedís i incert, tot poblat d’ecos i rumors. A propòsit d’això, l’autor diu: “La novela está hecha de voces diversas, contrapuestas y hasta contradictorias, voces que rondan la impostura y el equívoco, tejiendo y destejiendo una espesa trama de signos y referencias y un ambiguo sistema de ecos y resonancias cuya finalidad es sonambulizar al lector. La penumbra que envuelve muchos pasajes importantes del libro siempre me pareció necesaria: en los labios niños, decía Antonio Machado, las canciones llevan confusa la historia y clara la pena”.

L’estil és una delícia. És per llepar-se els dits després de cada frase: l’agilitat, l’humor aspre, la precisió, la riquesa de detalls, la creativitat amb el nom dels personatges (“Amén”, “el Tetas”, “Sarnita”, “Fueguiña”…). I m’ha agradat veure l’habilitat (i la normalitat) amb què Marsé incrusta termes catalans enmig de la narració i del diàleg en castellà. Aquesta mena d’hibridació lingüística, que ens sembla tan interessant quan la llegim, per exemple, en un Cortázar, encara ens estranya en una novel·la ambientada a Barcelona, on la situació de bilingüisme-diglòssia permetria, en realitat, tants experiments lingüístics. El text apareix esquitxat amb termes com ara “mastressa”, “charrameca”, “collons”, “nano”, “bleda”, “gamarús” o l’expressió “tienes cucs”.

Per cert, algú ha vist la pel·lícula? No sé si buscar-la… El llibre m’ha deixat massa bon gust de boca i em fa por trobar-me amb una d’aquelles adaptacions que es recrea en l’aspecte més fàcil i morbós de la història.