Alain Montandon
El beso. ¿Qué se esconde tras ese gesto cotidiano?
Madrid, Siruela, 2007
144 pàgs., 15,90 €
En un beso profundo se ponen en juego 29 músculos, 17 de ellos relacionados con la lengua, 9 miligramos de agua, 0,18 de sustancias orgánicas, 0,7 de materias grasas, 0,45 de sal, centenares de bacterias y millones de gérmenes.
Alain Montandon, catedràtic de filosofia a la Universitat de Clermont, ens ofereix un recull de curiositats i reflexions a l’entorn d’aquest gest omnipresent, un gest que és alhora natural (l’acte instintiu de dur-se alguna cosa a la boca) i fortament cultural (cada grup humà mostra uns costums i uns tabús propis… a tall d’exemple, l’autor recorda l’horror amb què els xinesos contemplaven els petons a la boca dels occidentals, ja que els consideraven un acte de canibalisme).
Hi ha mil formes de besar, mil motius, mil llocs on besar i per besar. Armat d’un bon coneixement de la literatura francesa, l’autor va esgranant exemples que il·lustren tot aquest ventall de possibilitats. El llibre està farcit de cites i d’anècdotes, algunes realment curioses, gairebé increïbles: “En el estado de Maryland no es legal besar a nadie durante más de un segundo, tiempo que se amplía a cinco minutos en el estado de Iowa y se reduce hasta los tres en Rhode Island. Y en el estado de Wisconsin, el beso conocido como french kiss está formalmente prohibido por la ley”.
Alguns dels fragments més interessants analitzen la funció ritual del bes, ja sigui en accions quotidianes (com aquell costum de les àvies de besar el pa cada vegada que queia a terra), en actes religiosos (besar l’altar, les relíquies, la Bíblia) i en actes polítics. Pel que fa a aquest darrer punt, explica que durant la cerimònia vassallàtica del feudalisme, un dels moments centrals era precisament l’osculum, en què senyor i vassall segellaven la unió mitjançant un petó a la boca (a la boca, i no a la galta o a les mans, perquè el petó a la boca implicava una reciprocitat, una igualtat, i perquè permetia l’intercanvi de fluids corporals que donaven més força al jurament).
Ara bé, qualificar aquest llibre de “fenomenologia del petó”, com es fa en el pròleg, em sembla excessiu. El llibre perd embranzida i interès cap a la meitat, quan després de cinquanta pàgines les curiositats acumulades comencen a tenir gust de poc. Desitjaríem que l’autor remuntés l’anecdotari –que per una estona està bé i fa gràcia– i se submergís en una anàlisi més profunda del fenomen. En fi, que li tragués el suc des d’un punt de vista històric, antropològic o cultural. Al final, tanquem el llibre amb la sensació de tema malaguanyat: amb aquest material entre mans, s’hauria pogut escriure una obra de més gruix intel·lectual (sense renunciar en absolut a l’entreteniment). Però el llibre es queda a les portes.
Llibres i més llibres 