Atlas
Pere Salinas i Joan Navarro
Tàndem Edicions, València 2008. 45 €. 119 pàgines
La reacció immediata en obrir Atlas la primera vegada va ser de penediment. D’assistir a la presentació, dimecres 4 de febrer al vespre; de si ésser-hi era honest. Malgrat el dilema, vaig esperar. La Rosa Serrano i la Gemma Gorga van obrir l’accés al laberint. Després, en Pere va recitar la gènesi pictòrica dels seus acrílics, i en Joan va pintar una antologia dels quaranta-sis poemes publicats. I tanmateix, seguia sense saber què pensar. Cavil·lava si adquiria el llibre per compromís. Preveia que, un cop a casa, s’esguerrarien els filtres de l’autohipocresia.
Però vet aquí que, en l’aparent seguretat de la llar i obrir de nou el llibre, va
arribar la primera sorpresa. Les pintures havien canviat; les paraules s’hi
enllaçaven sense destorbar ni, sobretot, fer-se mal. Atlas havia assumit una
identitat que em proposava d’establir lligams perceptius difícils de destriar.
Lluny de l’àmbit comercial on l’havia fullejat per primer cop, entre altres
llibres, Atlas exhibia una singularitat amb vida pròpia mentre provocava
l’oneig cadenciós de les pàgines amb els dits dubtosos, els ulls encara mig
emboirats per les cataractes dels prejudicis.
L’endemà, dijous, amb la tímida claror matinal, novament obert Atlas, va
esdevenir-se la segona sorpresa. Els versos d’en Joan seguien essent els
mateixos —sense poder-ho assegurar al cent per cent—, però integrats en la
doble pàgina com una prolongació pictòrica dels acrílics d’en Pere, que sota
la primera llum natural semblaven —eren, són— diferents, instaurats com a
explicació visual, representació simbòlica de paraules i pensaments, de
sentiments ensinistrats en la llibertat poètica.
La següent afirmació podria malinterpretar-se, cosa que en part em sabria
greu però per altra banda considero escaient revelar: ben poc importa el que
en Pere Salines i en Joan Navarro diguin a Atlas, en cas que hi vulguin dir
res. No cal desesperar-se intentant esbrinar-ne el significat vertader,
subjacent o últim, ni saber què representa aquesta pintura o aquesta altra.
Només caldria aspirar a que el viatge d’exploració continués vigent, amb les
òbvies oscil·lacions, però que no conclogués mai, o que pel cap baix s’aturés
de mutu acord entre l’obra i el receptor. Que aquests acrílics i versos
canviessin de sentit i forma amb cada relectura, en una íntima metamorfosi
que només tinguin dret a experimentar —i gaudir— els amants autèntics, els
qui comprenen que estimar veritablement és acceptar allò que més ens
desplau dels qui estimem. Que les paraules matisessin colors i filigranes,
taques i degotalls. Que les imatges representessin la cerca del no res en
l’absolut. Que ens permetessin intuir el caos sistematitzat de la paraula. Que
contribuïssin a contenir el propòsit col·lectiu, general en l’espècie humana, de seguir erosionant el verb, abusar de la visió. Que ens ensenyessin a cercar el significat essencial dels mots i que insinuessin alternatives per atansar-les a nous significats —potser la missió més genuïna de l’art en general i la poesia
en particular. Que purifiquessin la mirada i atorguessin la facultat de
transcendir la tècnica pictòrica i desxifrar el missatge codificat de la rutina
verbal. Que ens ajudessin a acceptar aquesta pertorbadora percepció en
estat pur amb què ens capaciten. Que poguéssim avançar i retrocedir,
transmigrar dels mots als colors en una sinestèsia universal. Que
interposéssim una moció per revocar la llei no escrita de les classificacions i
els etiquetatges. En definitiva, gaudim d’aquest himne a l’amistat i la
sensibilitat creativa.
Postdata: Recomano llegir el text de la presentació feta per la Gemma
Gorga a la següent adreça:
http://lagralla.blogspot.com/2008/11/atlas-correspondncia-2005-2007.html
Davant les paraules de la Gemma, qualsevol altre intent suposaria una
anàlisi supèrflua, per això el comentari s’aparta del to habitual del bloc.
Llibres i més llibres 