Discurs sobre la dignitat de l’home

Autor: Giovanni Pico della Mirandola

Gènere: Assaig

Edició a cura d’Antoni Seva

València, Publicacions de la Universitat de València, 2004

Finals del segle XV. Amb vint-i-pocs anys, Pico della Mirandola escriu aquest brevíssim discurs –en llatí– per demostrar una premisa bàsica: “l’home és l’ésser vivent més afortunat, la criatura més admirable de tota la creació”. Buscarà els arguments en fonts cristianes, platòniques, pitagòriques, hermètiques i cabalístiques (una actitud que li costarà més d’una topada amb la jerarquia eclesiàstica i la Inquisició…). Les primeres pàgines del discurs són precioses i traspuen aquesta confiança típicament renaixentista.

Per què l’ésser humà és una criatura tan especial? Perquè neix indeterminat, i això li permet modelar-se al seu gust, fer-se segons li abelleixi. L’home té la llibertat de ser allò que desitgi (una llibertat que no tenen ni les bèsties ni els àngels, que neixen marcats per la seva natura animal i angèlica). En canvi –diu Pico–, l’home conté en si les llavors de totes les altres espècies, de manera que és decisió seva fer créixer l’una o l’altra, elevar-se o denigrar-se.

Al començament del Discurs, veiem Déu en l’instant posterior a la creació. Com un arquitecte, contempla l’obra acabada, però se sent insatisfet: falta algú que apreciï “la raó de tan gran obra”. I per això decideix crear l’ésser humà. Perquè, quin sentit tindria una obra sense un contemplador? Sense espectador, què és la realitat? La idea és molt suggerent: fins i tot Déu necessita de la mirada d’un “tu”.