Ayer

Agota Kristof
Ayer

Barcelona, El Aleph Editores, 2009
105 pàgs., 14,96 €

Ayer soplaba un viento conocido. Un viento que ya me había encontrado. Era una primavera precoz. Iba andando al viento con paso decidido, rápido, como todas las mañanas. Sin embargo, tenía ganas de volver a la cama y acostarme de nuevo, inmóvil, sin pensamiento alguno, sin deseo alguno, y quedarme allí acostado hasta el momento en que sintiera aproximarse esa cosa que no es ni voz, ni gusto, ni olor, solamente un recuerdo muy vago, venido de más allá de los límites de la memoria

El començament de la novel·la ens submergeix en una atmosfera d’inquietud, d’estranyesa i d’incomoditat, on els fets semblen regits per la mateixa lògica estranya i desballestada que trobem a les novel·les de Kafka. A estones, no sabem si allò que es narra forma part del somni o de la realitat. Potser –ve a dir-nos l’autora– no existeix una tal distinció entre son i vigília: més aviat vivim en un territori intermedi, en la sorra movedissa d’un malson que és per totes bandes, sota els nostres peus.

El llibre narra la història de Sandor Lester, que ha hagut d’emigrar del seu país (no se’ns diu quin) i posar-se a treballar d’operari en una fàbrica dels afores on dia rere dia executa la mateixa feina mecànica. Tota la seva existència apareix tenyida del mateix ritme monòton i infinitament cansat, una cadena de gestos repetits (a estones em recordava aquelles escenes de Metròpoli de Frtiz Lang on els obrers són una peça més d’una maquinària que no s’atura mai). Així li explica el protagonista al metge que l’interroga després d’un suposat intent de suïcidi:

Levantarse a las cinco de la mañana, caminar, correr por la calle para coger el autobús, cuarenta minutos de trayecto, la llegada al cuarto pueblo, entre los muros de la fábrica. Correr a ponerse la bata gris, fichar amontonándose ante el reloj, correr hacia la máquina, ponerla en marcha, hacer el agujero lo más deprisa posible, perforar, perforar, siempre el mismo agujero en la misma pieza, diez mil veces al día si es posible, de esa velocidad depende nuestro salario, nuestra vida […]. Con ese trabajo ganamos el dinero justo para comer, para vivir en algún sitio y, sobre todo, para volver a trabajar al día siguiente

La resta de la seva existència és concorde amb aquesta misèria: viu en un pis ronyós que ni tan sols es molesta en netejar i els caps de setmana es troba un una tal Yolande (segons les seves pròpies paraules, uns rossa tenyida, beneita i ridícula). Però com que és difícil sobreviure sense una escletxa d’esperança, existeix també Line… o potser no existeix. Line és el somni, l’entelèquia, la dona imaginada i desitjada, la criatura perfecta. Un dia, quan agafa l’autobús a l’hora de sempre, creu haver-la trobat.

L’estil d’Agota Kristof és descarnat, fet de frases més aviat curtes, tallants com ganivets. No hi ha concessions, ni a l’optimisme fàcil ni tampoc al pessimisme militant. És una barreja estranya. Com si la vida no fos això ni allò, sinó un interrogant que cadascú va resolent com pot.

El protagonista amaga, per últim, una carta secreta: escriu, escriu mentre viatja en autobús, escriu quan torna a casa, escriu sempre que pot. Però sense donar-hi més voltes ni fer-ne més filosofies. És més senzill: com que en sent la necessitat, escriu (“No tengo una cultura muy grande, pero sí he leído y he escrito mucho. Para convertirse en escritor sólo hay que escribir. Desde luego, a veces uno no tiene nada que decir. Y a veces, aunque se tenga algo que decir, no se sabe cómo decirlo”). En aquest punt, m’ha recordat el relat autobiogràfic de la pròpia Agota Kristof, L’analfabeta, que la Rosa va ressenyar fa un temps, i on també sorprenia l’empeny de l’autora per llegir i escriure.

Anuncis

L’analfabeta


Agota Kristof
L’analfabeta
Ed. Laertes, Barcelona 2005
Traducció de Montserrat Solé Serra
52 pàgs., 9 euros

Es llegeix en un tres i no res. Em sembla bonic que l’Agota Kristof ens vulgui donar a conèixer les seves ganes de llegir, primer, i després d’escriure, i que tingui la intenció d’explicar-nos com es va tornant una escriptora dins el teixit de la seva pròpia existència al llarg dels anys.

La narració autobiogràfica comença en primera persona i amb la paraula “llegeixo”:

Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.

Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar…

Tot seguit ens posa en situació, on vivia en aquells moments, qui era el seu pare, quina olor feia la gran cuina de la seva mare i quins eren els estralls que causaven el seu germà i ella perquè acabessin despertant al seu germanet, que era un nadó, aleshores.

De ben petita és ella qui explica històries a la seva àvia i no al revés i a l’època de l’internat forçós surt la seva necessitat per escriure, fent poemes, escrivint un dietari, i esquetxos per una representació a l’escola.

Sobre el seu exili, la fugida cap a Àustria i l’arribada a Lausanne, ens dirà de forma totalment colpidora, “però sobretot, aquell dia, aquell dia de les acaballes de novembre de 1956, vaig perdre definitivament el sentiment de pertinença a un poble”.

Resulta molt curiós que l’autora es declari analfabeta ja de gran però, és clar, ella s’hi considera fins que no aconsegueix tornar a aprendre a llegir i a escriure, però aquest cop en francès. La relació amb la desconeguda llengua la defineix com “una lluita llarga i acarnissada que durarà tota la meva vida”. El seu esforç la durà però, fins i tot, a publicar novel·les en francès tot i que la seva llengua materna fos l’hongarès. Aquest em sembla que és un bon exemple d’assimilació. La narració és molt viva, amb frases curtes i incisives. Ens fa reflexionar sobre quines han estat les conseqüències de la imposició ideològica de l’antiga Unió Soviètica cap a països com ara Hongria, Romania i d’altres de l’Europa de l’est.