Agota Kristof
Ayer
Barcelona, El Aleph Editores, 2009
105 pàgs., 14,96 €
Ayer soplaba un viento conocido. Un viento que ya me había encontrado. Era una primavera precoz. Iba andando al viento con paso decidido, rápido, como todas las mañanas. Sin embargo, tenía ganas de volver a la cama y acostarme de nuevo, inmóvil, sin pensamiento alguno, sin deseo alguno, y quedarme allí acostado hasta el momento en que sintiera aproximarse esa cosa que no es ni voz, ni gusto, ni olor, solamente un recuerdo muy vago, venido de más allá de los límites de la memoria
El començament de la novel·la ens submergeix en una atmosfera d’inquietud, d’estranyesa i d’incomoditat, on els fets semblen regits per la mateixa lògica estranya i desballestada que trobem a les novel·les de Kafka. A estones, no sabem si allò que es narra forma part del somni o de la realitat. Potser –ve a dir-nos l’autora– no existeix una tal distinció entre son i vigília: més aviat vivim en un territori intermedi, en la sorra movedissa d’un malson que és per totes bandes, sota els nostres peus.
El llibre narra la història de Sandor Lester, que ha hagut d’emigrar del seu país (no se’ns diu quin) i posar-se a treballar d’operari en una fàbrica dels afores on dia rere dia executa la mateixa feina mecànica. Tota la seva existència apareix tenyida del mateix ritme monòton i infinitament cansat, una cadena de gestos repetits (a estones em recordava aquelles escenes de Metròpoli de Frtiz Lang on els obrers són una peça més d’una maquinària que no s’atura mai). Així li explica el protagonista al metge que l’interroga després d’un suposat intent de suïcidi:
Levantarse a las cinco de la mañana, caminar, correr por la calle para coger el autobús, cuarenta minutos de trayecto, la llegada al cuarto pueblo, entre los muros de la fábrica. Correr a ponerse la bata gris, fichar amontonándose ante el reloj, correr hacia la máquina, ponerla en marcha, hacer el agujero lo más deprisa posible, perforar, perforar, siempre el mismo agujero en la misma pieza, diez mil veces al día si es posible, de esa velocidad depende nuestro salario, nuestra vida […]. Con ese trabajo ganamos el dinero justo para comer, para vivir en algún sitio y, sobre todo, para volver a trabajar al día siguiente
La resta de la seva existència és concorde amb aquesta misèria: viu en un pis ronyós que ni tan sols es molesta en netejar i els caps de setmana es troba un una tal Yolande (segons les seves pròpies paraules, uns rossa tenyida, beneita i ridícula). Però com que és difícil sobreviure sense una escletxa d’esperança, existeix també Line… o potser no existeix. Line és el somni, l’entelèquia, la dona imaginada i desitjada, la criatura perfecta. Un dia, quan agafa l’autobús a l’hora de sempre, creu haver-la trobat.
L’estil d’Agota Kristof és descarnat, fet de frases més aviat curtes, tallants com ganivets. No hi ha concessions, ni a l’optimisme fàcil ni tampoc al pessimisme militant. És una barreja estranya. Com si la vida no fos això ni allò, sinó un interrogant que cadascú va resolent com pot.
El protagonista amaga, per últim, una carta secreta: escriu, escriu mentre viatja en autobús, escriu quan torna a casa, escriu sempre que pot. Però sense donar-hi més voltes ni fer-ne més filosofies. És més senzill: com que en sent la necessitat, escriu (“No tengo una cultura muy grande, pero sí he leído y he escrito mucho. Para convertirse en escritor sólo hay que escribir. Desde luego, a veces uno no tiene nada que decir. Y a veces, aunque se tenga algo que decir, no se sabe cómo decirlo”). En aquest punt, m’ha recordat el relat autobiogràfic de la pròpia Agota Kristof, L’analfabeta, que la Rosa va ressenyar fa un temps, i on també sorprenia l’empeny de l’autora per llegir i escriure.
Llibres i més llibres 