El tallador de canyes

82_El tallador de canyes.jpg

El tallador de canyes
Junichirō Tanizaki
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Viena Edicions, 2015. 14,70 €
94 pàgines

 

En Tanizaki ja era un autor d’èxit quan, el 1932, va publicar aquesta novel·la curta —o relat llarg— on conflueixen gairebé tots els ingredients temàtics i estilístics de les seves obres; si més no, dels llibres que he llegit d’ell fins al present. Des d’un punt de vista narratiu, la història s’escindeix en dues parts: la primera se centra en la llarga excursió que un home fa per contemplar la lluna (tsukimi), activitat procedent de Xina i practicada pels japonesos des de fa molts segles. Aquest home reflexiona sobre els personatges i els esdeveniments històrics que van tenir lloc en els indrets per on va passant. A banda de grans coneixements històrics i geogràfics, l’autor posa de manifest la importància que la naturalesa i la geografia tenen per als japonesos. A Claves y textos de la literatura japonesa,[1] en Carlos Rubio ressalta la rellevància que el paisatge i el clima han tingut des de sempre en la vida i la cultura de Japó. Literàriament parlant, la primera part em recorda molt a una altra obra d’en Tanizaki titulada Yoshino kuzu (kuzu és el tubercle d’un vegetal tropical anomenat maranta), en la qual el protagonista s’endinsa per una zona muntanyosa i abrupta (com és gran part de l’orografia de Japó) amb la intenció de descobrir els enigmàtics orígens familiars de la seva mare, ja traspassada.

La segona part s’inicia amb l’aparició imprevista d’un desconegut en el lloc on l’home de la primera part espera una embarcació per prosseguir l’itinerari. La narració s’aparta dels elements històrics i geogràfics de l’entorn per endinsar-se en la singular història d’amor que el desconegut li relata després d’haver compartit uns quants glops de sake. Cal avisar als qui encara no ho sàpiguen que, en els llibres d’en Tanizaki, l’amor i l’erotisme no tenen un pam de net. Totes les històries són truculentes, com la relació lèsbica de Manji (Creu gamada invertida, símbol que es troba als temples budistes i de significat totalment distint al de l’esvàstica nazi, inèdita en català), algunes són retorçades fregant o superant el grotesc, com a Kagi (La clau, traduïda al català també per l’Albert Nolla) i a Fūten rōjin nikki (Diari d’un vell foll, inèdita en català), obres protagonitzades per sengles vells, o a Bushū Kō hiwa (en anglès titulada The Secret History of Lord Musashi, traduïda per l’Anthony H. Chambers, també inèdita en català), on es revela l’estrany erotisme sadomasoquista d’un samurai anomenat Hōshimaru. I per descomptat, les històries sentimentals de les germanes Makioka a Sasameyuki (potser podria traduir-se com a Neu suau), obra cabdal d’en Tanizaki, que tampoc no s’ha traduït encara al català.

En el cas d’El tallador de canyes, l’autor opta pel triangle amorós. Un home s’enamora d’una vídua encara prou jove (segons els criteris de l’època) la figura de la qual li evoca els cànons clàssics de la bellesa femenina. Com que les convencions socials impedeixen que la vídua, la senyora Oyū, pugui tornar-se a casar, l’home ho fa amb la seva germana petita per estar a prop d’ella. Ometré els embulls i tripijocs d’aquesta relació per no revelar-ne el desenvolupament als qui encara no hagin llegit el llibre i tinguin la intenció de fer-ho. Només afegiré que, no obstant el que s’afirma a la història, no em queda clar si l’home va aconseguir el que desitjava mitjançant aquest matrimoni de conveniència sui generis.

El 1951, en Kenji Mizoguchi va adaptar cinematogràficament la història a Oyū-sama (La senyora Oyū), interpretada per la meravellosa Kinuyo Tanaka. El cineasta excava una mica més en les implicacions socials i psicològiques de la relació, i ofereix la seva versió completant algunes el·lipsis narratives generades per la brevetat d’El tallador de canyes. Al·ludir al cineasta permet tancar el farcit cercle d’associacions traçat en aquesta ressenya, ja que el mateix Tanizaki, el 1923, havia escrit el guió de l’adaptació cinematogràfica d’un dels relats fantàstics i de terror d’Ugetsu monogatari (Contes de la lluna pàl·lida, de l’Ueda Akinari), que precisament va inspirar en Mizoguchi per fer una pel·lícula homònima el 1953. I com descobrireu, si encara no heu llegit El tallador de canyes, també hi ha elements fantàstics que, en certa manera, remeten a Ugetsu monogatari.

Per bé que en literatura, com gairebé en tots els àmbits, la brevetat pot ser un criteri molt relatiu i aparent, comparant aquesta obra amb altres de la seva producció, m’hagués agradat que fos més llarga. No ho dic per acusar l’autor de cap dèficit, sinó precisament per destacar l’habilitat molt subtil que té de fer-nos acabar la lectura amb gana no sadollada. Tampoc no he arribat a investigar prou si algun motiu o alguna restricció van condicionar-ne l’extensió. De tota manera, si alguna vegada heu intentat escriure una història de final obert o un conte, potser us haureu adonat que no hi ha prou amb ometre’n el final o començar a escapçar i retallar una història de certa longitud. El tallador de canyes se’m fa molt curta per la mestria narrativa de l’autor i l’excel·lent traducció que aporta aquesta edició.

 

[1] RUBIO, Carlos: Claves y textos de la literatura japonesa. Una introducción. Ediciones Cátedra, Madrid 2007.

Anuncis

Elogi de l’ombra

Elogi de l'ombra

Elogi de l’ombra
Tanizaki Junichiro
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Angle Editorial, 2006
94 pàgines. 9,90 €

L’autor no es limita a ser conseqüent amb el títol i presenta, com he llegit en diversos llocs, una mena de tractat estètic on s’exalten l’ombra i la foscor, inherents al món oriental, contraposades a la llum i la claredat que preponderen a Occident. Seria una lectura ben vàlida, però trobo que malbaratada. El contingut va molt més enllà d’una mera exposició d’estètiques i gustos relatius a la llar, els edificis, els estris, els ambients, les arts. El llibre mostra el tarannà d’un Orient lligat a les ombres, acceptades com a part de la vida i la natura, i a les que ha sabut adaptar-se amb el pas dels segles per conviure-hi amb harmonia. Occident va en sentit contrari: la foscor i les ombres s’associen al mal, a la ignorància, a la brutícia, a la por, a la mort, i la llum al bé, al coneixement, a la higiene, a la seguretat, a la vida.

El tast de les frases és tan saborós, el contingut tan agut, el poder suggeridor tan intens, que per percebre’l amb tota la seva esplendor —o bé amb tota la seva ombra— potser fóra recomanable llegir aquest llibre a petites tongades, una al dia posem per cas. Tant si és la primera vegada com en probables relectures. En línies plenes de matisos, no solament s’exposa una estètica, sinó sobretot una forma de viure i sentir. Les paraules d’en Tanizaki ensenyen a percebre d’una altra manera la realitat dels objectes, a copsar els matisos de l’entorn, a acceptar tant allò que és visible com el que queda ocult o, encara millor, el que es suggereix. A apreciar l’ambigüitat exterior i interior, fins i tot a enriquir l’erotisme. I sempre amb la mestria de la saviesa, amb autoritat però sense dictar sentència, sense maniqueismes.

I sense catastrofismes. L’autor sap prou bé que aquest món desapareixerà ben aviat —la globalització encara és prou lluny però quan escriu aquesta obra, Japó ja segueix els Estats Units com a model. Ho accepta amb estoïcisme i malda perquè, pel cap baix, perdurin les ombres d’aquesta forma de comprendre el món. En Tanizaki ens obre una consciència perceptiva de tot un modus vivendi amb l’esperança que, com a mínim, el puguem conèixer i reconèixer mitjançant la lectura. En aquest sentit, la traducció i les notes hi contribueixen magníficament.

Quan es destapa un bol de ceràmica, de seguida es veu el color i la textura del brou que conté. Amb un bol de laca, en canvi, des que el destapes fins que te l’acostes a la boca sents el plaer de contemplar com el líquid, d’un color gairebé idèntic al del recipient, reposa silenciós en la fosca profunditat del bol. És impossible distingir el que hi ha en la foscor del bol, però amb el palmell pots notar els suaus moviments del brou, el vapor que surt de dins s’aferra a les vores formant-hi gotetes i l’olor d’aquest vapor és un subtil avanç del gust que notaràs quan el líquid t’ompli la boca.