Saborear el agua. Cien haikus de un monje zen

Saborear el agua. Cien haikus de un monje zen
Taneda Santôka
Trad.: Vicente Haya i Hiroko Tsuji
Madrid, Hiperión, 2004
159 pàgines. 11 €

Sovint es diu que l’aigua no té gust a res, però sabem si ens agrada o ens desplau; fins i tot hi ha tastadors que n’examinen i avaluen les seves propietats. Després d’una primera trobada amb Santôka a El monje desnudo, desitjava seguir llegint-lo, tastar l’aigua, la vida que flueix pels seus versos.

Un títol que prové del haiku inaugural: “Hyôhyô to shite/mizu o ajiwau (De acá para allá,/ libre como el viento,/saborear el agua)”. Els cent poemes d’aquest llibre són una invitació a anar en sentit contrari: en comptes de seguir el rierol cap a la desembocadura, remunten la pròpia corrent a la recerca de l’origen o, més aviat, l’essència del haiku. Aquesta obra és una de les proves més convincents que un haiku, com qualsevol altre bon poema, va més enllà d’una mètrica ajustada i unes imatges reeixides. Confesso sense embulls que pràcticament no he llegit haikus occidentals, però fins i tot gosaria dir que el japonès és l’única llengua en què es poden escriure haikus genuïns. Hi ha quelcom gairebé impossible d’assolir en una altra llengua i que va més enllà de la mètrica i els recursos retòrics. Seria com intentar fer soleás en xinès o alemany, posem per cas. Sortosament, un tema susceptible de discussió.

La introducció del Vicente Haya és una guia imprescindible per adonar-se del que poden arribar a suposar aquests poemes lliures de formes i cànons. Un instant, qualsevol instant de les nostres vides, d’allò que se’ns manifesta al davant, es reflecteix en versos que endeguen l’admiració filosòfica que permet de percebre l’existència des d’un punt de vista passiu i actiu. El jo poètic que copsa el flux de la vida i alhora se’n sent part. L’Haya cita el haiku del mestre Kyoshi: “En el viento de otoño/cada cosa que miro/es un haiku”, per expressar la manera com el haijin, el poeta del haiku, contempla la realitat: una mena de fotografia d’allò que succeeix i la transformació que s’esdevé en la consciència de l’individu. La transcendentalització —disculpeu la paraula— de l’instant.

El centenar de composicions es distribueixen de manera desigual en una sèrie d’agrupacions temàtiques: porta, camí, poble natal, onades, pluja, contemplació, solitud, sake, pobresa, impressions vàries, ritus quotidià i final. Com a El monje desnudo, van de la puresa i la serenor més essencials a l’escatologia més directa que podria expressar qualsevol infant. Haikus d’una simplicitat tan espaordidora que per llegir-los potser caldria renunciar als prejudicis que tinguem com a lectors, com a persones. Tot un regal per aturar les presses de la rutina i escoltar realment el que llegim. En definitiva, per escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Acabo amb una succinta mostra.

Shôji no naka no
yuki furishikiru
Dentro de la vida y la muerte
la nieve cae incesantemente

Yama no kewashisa nagarekuru
mizu no reirô
La luminosidad del agua
va fluyendo por el camino abrupto
de la montaña

Eda o sashinobete iru
fuyuki
Están extendiendo sus ramas:
los árboles del invierno

Aki-zora tadayou kumo no hitori to naru
También la nube que flota
en el cielo de otoño
se acaba quedando a solas

Tsuki no hikari no
sikihara fukaku shimitôru nari
La luz de la luna
penetra hasta el fondo
de mi estómago hambriento

Nemuri fukai mura o
mioroshi shito shite iru
Desde lo alto
orino hacia la aldea
que duerme un sueño profundo

Nani o motomeru
kaze no naka yuku
¿Qué pretendo encontrar
internándome en el viento?

Anuncis

El monje desnudo

El monje desnudo. 100 haikus
Taneda Santôka
Edició a cura de Vicente Haya, Akiko Yamada i J.M. Martín Morales
Madrid, Miraguano Ediciones, 2006
203 pàgines. 14 €

Afegir una nova ressenya de haikus potser equivalgui a endinsar-se per una carretera recta enmig d’una planura immensa i paisatge monòton. Però per molt recte que pugui semblar el camí, sempre descobrim bifurcacions, sortides i entrades. I al final, fins i tot corbes. He resolt el dilema de ressenyar o no deixant passar una mica de temps. Un dels punts en contra, com en l’altre llibre que he comentat d’aquesta editorial, és una sèrie d’errors, aquí pocs però acarnissats, que van causar-me certa indignació inicial i després una rebel tristor. Un tribut que no es mereixen ni la Chantal Maillard, ni en Vicente Haya, ni la Akiko Yamada. Ni, és clar, en Santôka.

La Chantal Maillard ens regala una aguda i profunda introducció al tarannà i al camí del haiku. També ens apropa la vida del poeta (1882-1940), marcada per un pare que va malbaratar la seva fortuna amb amants i pel conseqüent suïcidi de la mare quan en Santôka era un nen. Aquest fet va portar-lo al refugi en l’alcohol, procés autodestructiu que el pare va semblar fomentar adquirint una destil·leria de sake i posant-hi el fill al capdavant. Els desastres personals, financers i de salut van induir el poeta a un intent frustrat de suïcidi. Recollit pel prior d’un monestir zen, temps després va prendre els vots amb 42 anys, una edat força inusual. D’aleshores ençà, va fer diversos viatges per Japó com a monjo pelegrí. Fins que la salut i la vida digueren prou.

Són cent haikus agrupats en blocs temàtics: les fulles caigudes, la gana, les mosques i els mosquits, el mar, els núvols, la neu, la vellesa, el captaire, l’home i el món, la mort… Alguns poemes estan comentats. Segons els traductors, no necessàriament els que més els agraden, sinó els que presenten dificultats de matisos, traducció o interpretació. Seguidor de l’escola jiyuritsu (haiku d’estil lliure), en Santôka demostra que escriure haikus és molt més que respectar una determinada versificació i trobar una bona metàfora, com bé diu la Maillard.

Igual que en altres ressenyes de haikus, no em veig capaç de valorar-ne la qualitat, però en tots i cadascun dels poemes s’intueix la resolta intenció de fluir com un element més del món, com a individu o com a ésser viu. Mostren la nuesa de l’ésser, de vegades literal, davant la vida, en un gest d’humilitat i modèstia colpidores: existir gairebé sense que ningú s’adoni, potser per assolir una harmonia a l’abast de molt pocs. La consciència de ser una peça insignificant i, tanmateix, indestriable de l’univers, dota els versos de la lucidesa del savi. Sense pontificar ni emprar el fàcil recurs del dramatisme. I amb un sentit de l’humor aparentment ingenu, propi de les persones que, malgrat conèixer a fons el dolor i la solitud, es mostren hospitalàries amb el somriure. Haikus amb un immens poder sensorial: percebem l’escalfor del sol, la velocitat del vent, l’argentada lluminositat de la lluna agermanada amb l’arròs dintre d’un bol, la sensibilitat de la pell, de la persona que mira d’arrecerar-se davant les inclemències del temps; tal vegada per fugir també de les pròpies inclemències.

(25) Nani o matsu
hi ni hi ni
ochiba fukaku naru

¿Esperar a qué?
Día a día se amontonan las hojas caídas

(44) Teppatsu
chirikuru ha uketa

Mi cuenco de mendigar
ha aceptado
las hojas que le han caído

(46) Tabemono atatakaku
te kara te e

La temperatura cálida de la comida
va de una mano
a otra mano

(61) Hae o uchi
ha o uchi
ware o utsu

Un manotazo a una mosca
otro a un mosquito
y otro a mí mismo

(47) Oozora no shita ni shite
gohan no hikari

La inmensidad del cielo
bajo el que me encuentro
La luminosidad del arroz hervido

Durant unes setmanes, els haikus d’en Santôka van acompanyar-me en un intens trajecte físic i interior. Plegats, hem deixat petjades pel camí. Per més profundes que siguin, no trigaran a esborrar-se.