Dinero
Miguel Brieva
Mondadori, 2008. 336 pàgines
Amb un humor gràfic l’estil del qual emula les il·lustracions del Reader’s Digest, la publicitat a les revistes espanyoles dels seixanta i setanta, i en alguns casos l’al·legoria del gòtic, en Miguel Brieva eleva a la màxima potència una de les obvietats més manifestes: els diners com a eix al voltant del qual la humanitat ha decidit encadenar-se. Es parodia els humans des de qualsevol vessant mitjançant un humor aliè a la rialla fàcil i d’efectes efímers. Un cop assumida la densitat formal i conceptual de cada pàgina, el lector s’endinsa en una reflexió que pot induir a preguntar-se fins a quin punt ―ell també― n’és un idòlatra.
El tractament que en Brieva dóna a l’ubic leitmotiv dels diners el col·loca en l’extrem oposat dels tòpics i els llocs comuns, precisament amb la desmesurada acumulació de tòpics i llocs comuns relacionats amb els diners. L’autor situa tot i tothom en absoluta submissió als diners: des d’un D/déu omnipotent amb aspecte de pagesot inexpressiu, passant per homes, dones, joves, grans i nens… fins i tot bacteris i animals unicel·lulars.
Sembla mentida com l’autor troba i desenvolupa una quantitat tan aclaparadora de temes i motius, en algunes pàgines amb sorprenent abundor de text ―en determinats casos, potser l’aspecte més fluix. Hi predomina la publicitat, puntal del consumisme absurd i malaltís. Es ven de tot, però especialment elements inútils ―o no― com el “Lovely Conversator”, aparell amb més de 500 converses per a cada membre de la família, ideal per als dinars a casa. O un mimófono, enginy que acarona persones físicament i emocional, amb intensitat regulable. O andròmines com “Falsas esperanzas ¡En tubo!”, “¡Derechos humanos de ocasión!, “Oso panda al vacío”, “Bebé recién hecho”, “Pelusa de importación”. Hi ha situacions terribles amb aparença de normalitat ―un batlle que inaugura les noves obres de destrucció de la ciutat; un nen que afirma que de gran vol ser un artefacte nuclear… Amb textos correctes i seriosos, de caire pseudofeixista i neoliberal, se satiritzen titulars periodístics ―“Concurso de pedorretas en el debate de clausura de la reunión mundial sobre el cambio climático”, “Políticos girando alrededor de una partícula de poder”―, campanyes institucionals ―“Sea precavido… Cada día es más frecuente el abuso de mayores”― i eslògans publicitaris ―Haga que su hijo sea un verdadero profesional de la infancia.
En Brieva practica una exhaustiva autòpsia de la humanitat. Al final de la lectura, i les més que probables relectures, hom podria arribar a la conclusió que allò que distingeix els humans d’altres éssers vius no és la rialla ni la seva ―presumpta― racionalitat, sinó els diners. En definitiva, una obra que s’inscriu en la feliç categoria dels inclassificables.
Llibres i més llibres 