Vladímir Arséniev
Colección Gaceta Grandes Novelas, Random House Mondadori 2011, 351 pàgines
Trobar i llegir aquest llibre era un deute pendent amb mi mateix des que, essent adolescent, vaig veure la pel·lícula homònima de Kurosawa. No heu vist la pel·licula, potser? Doncs busqueu-la i disfruteu-la. I si l’heu vista, no us faci cap angúnia abordar el llibre, perquè aquest és un dels rars casos en què versió literària i cinematogràfica són dues joies que no es desmereixen gens mútuament.
En resum, el llibre narra tres viatges d’exploració que, per encàrrec del govern, el capità Arséniev va fer per la regió de l’Ussuri, a l’extrem est siberià. La regió, ferèstega i remota, té una població dispersa, barreja dels nòmades pobladors originals i de nouvinguts xinesos, coreans i “creients vells” (una escissió dels ortodoxos russos ancorats al passat, com els Amish). En la primera expedició, Arséniev troba un vell caçador d’ètnia goldi que l’acompanyarà la resta del viatge i que, amb gran alegria, retroba per a les altres dues expedicions. Bona part del llibre, i gairebé tota la pel·lícula, és la narració de les aventures que passen plegats i de com forgen una amistat entranyable i franca. En Dersu va perdre dóna i fills molts anys enrere, i des de llavors ha fet una vida solitària. Troba en el capità algú que, com ell, s’admira per la meravella de la natura i la vida. Arséniev, d’altra banda, s’admira dels infinits recursos i la profunda saviesa pràctica d’en Dersu, que li permeten sobreviure i ser feliç en un medi extremadament dur.
En Dersu llegeix la natura amb una facilitat asombrosa per als russos. Qualsevol fulla, qualsevol petja, qualsevol indicació del vent li diu on trobar menjar, on és el tigre a evitar, on trobarà aixopluc i llenya. S’enfada amb els seus companys de viatge perquè “sou com cecs! aneu pel món sense veure-hi ni sentir-hi res, com podeu ser ser així d’obtusos!” i acaba tractant-los com a nens a qui cal dur de la mà perquè no prenguin mal. El seu animisme (atribuir ànima i voluntat a animals, muntanyes, vents, etc.), que pot semblar-nos ingenu a nosaltres que som tan saberuts, a ell li fa el servei que cal, o sigui, entendre la natura i parlar-hi de tu a tu. El final d’en Dersu, igualment emotiu al llibre que a la pel·lícula, és molt explícitament el final d’una forma de vida en harmonia amb la natura que deixa pas a una civilització brutal, egòlatra i excloent [Anticipo: aquesta ressenya és la primera d’una trilogia de ressenyes sobre la tensió entre vida “civilitzada” i vida “caçadora-recolectora”. Ja entendreu per on vaig.]
Si en la pel·lícula de Kurosawa en Dersu pren tot el protagonisme, al llibre el comparteix amb la natura. N’Arséniev es recrea en detallades i amoroses descripcions de plantes, boscos, animals, valls i serralades, rius i torrents, vents i nevades, dies i nits d’una natura essencialment intacta, i de les subtils interaccions entre ella i els pobladors de l’Ussuri. Si un rus “cec, sord i obtús” va poder veure tot el que descriu, com de ric devia arribar a ser el món d’en Dersu!
Dersu Uzala, la primera trobada (que dolç pot sonar el rus!).
Dersu Uzala, perduts a la tempesta de neu i com salvar-se’n.
Llibres i més llibres 