Los cuarenta y siete ronin

Los cuarenta y siete ronin
Tamenaga Shunsui
Trad.: Ana Salamero y José María Arizcun (de la traducció anglesa)
Madrid, Miraguano Ediciones, 2006
286 pàgines. 16 €

La lectura d’aquest llibre ha vingut després de veure dos meravelloses pel·lícules inspirades en la mateixa història: Genroku Chushingura (Kenji Mizoguchi, 1941), i 47 Ronin (Hiroshi Inagaki, 1962), entre les diverses versions filmades que recreen uns fets reals succeïts a Japó entre el 1701 i el 1703 durant l’anomenat període Genroku, dins de l’era Tokugawa (1606-1868). Un llarg temps marcat per l’aïllament de la resta del món, un marc legislatiu molt sever i, alhora, una notable explosió artística i cultural.

El senyor feudal Asano Naganori va ser obligat a cometre seppuku arran d’una arbitrària sentència per haver intentat matar en Kira, mestre de cerimònies de l’emperador, després d’haver sofert per part del l’alt dignatari una sèrie d’ofenses i menyspreus. Això va comportar la dissolució del clan Asano; per tant, els seus samurais van quedar-se sense senyor i la resta del clan, sense recursos. La història narra com aquests samurais es preparen per venjar el seu senyor matant en Kira per honor i justícia, malgrat que la llei castigava aquestes accions amb la pena màxima. Quaranta-set dels samurais del clan, encapçalats pel primer conseller, l’Ooishi Kuranosuke, decideixen tirar-la endavant. Un cop aconseguit l’objectiu, complint la llei, els samurais se suïciden.

Tant va colpir el succés, que dues setmanes després ja es representava als teatres. Com que se’n va prohibir la representació, els fets van traslladar-se a una altra època amb personatges disfressats; però com que tothom ja sabia a què es referien, s’intensificava la complicitat entre els espectadors i l’obra. Un segle més tard, en Tamenaga Shunsui, famós autor de novel·les sentimentals —van tallar-li una mà per haver escrit una obra indecent, segons els implacables criteris de la censura—, va crear-ne una versió novel·lada. Amb una estructura semblant al fulletó, desplega el complex pla traçat per l’Ooishi Kuranosuke a fi de venjar el seu senyor i restaurar l’honor del clan.

El sentit de la justícia, la defensa dels dèbils, la rectitud, la coherència, la fidelitat fins a les últimes conseqüències i altres valors propers apel·len a sentiments i emocions tal vegada força elementals, poc subtils, però autèntics. Suposo que el fet de saber que va passar de debò accentua la força amb què aquesta història ens pot arribar a commoure. I potser també dóna ànims per afrontar els incomprensibles defectes d’aquesta edició. Malgrat l’acurada presentació i el disseny, que faciliten una lectura acompanyada de belles il·lustracions, amb una separata a tall d’introducció força reeixida, en nombroses ocasions sobta la tendència a separar el subjecte i el verb amb una coma, abusar dels gerundis de posterioritat i accentuar paraules de manera innecessària. També n’és víctima el glossari de termes del final: algunes definicions són tan escarides que aporten ben poc i d’altres són força discutibles, a banda de certes omissions i errors tipogràfics que aquests termes mostren en el cos narratiu. No són retrets fets amb ànim de criticar per criticar, sinó per posar de manifest mancances que, malauradament, sovintegen massa les publicacions.

Així i tot, aquest llibre és una retrobada amb sentiments que solem reprimir, potser perquè avui dia es consideren estantissos o per temor a mostrar les nostres febleses, a banda d’una fantàstica finestra a un període molt concret de la singular història de Japó arran d’uns fets ben presents en el seu imaginari col·lectiu: avui dia, al temple Sengakuji, els japonesos segueixen retent homenatge a les tombes de quaranta-set lleials samurais.

Imágenes

Ingmar Bergman: Imágenes

Barcelona, Tusquets, 2007

371 pàgs., 9,95 €

A banda d’un director magnífic, Bergman és un gran escriptor (de fet, ja es pot intuir veient les seves pel·lícules, rodades gairebé sempre sobre guions propis). Inicialment, Imágenes es va plantejar com un llibre d’entrevistes: el periodista Lasse Bergström convida Bergman a fer una mirada retrospectiva sobre la seva llarga filmografia (les entrevistes van tenir lloc entre 1987 i 1990). A l’hora de publicar el llibre, però, es va optar per eliminar les preguntes, de manera que el text, revisat després a fons pel propi Bergman, se’ns apareix com una mena de diari, a mig camí entre el quadern de treball i la confessió personal.

La primera part és impagable: mostra un artista intel·ligent i, sobretot, honest que compareix davant nostre sense maquillatge ni falses èpiques, entranyablement vulnerable (“Tengo que llegar a alguna forma de claridad. Si no, Bergman se va a la mierda definitivamente”). És capaç de confessar-se insegur i vanitós, d’assenyalar sense drames els fracassos estrepitosos amb què va iniciar-se en el món de la direcció, la necessitat gairebé patològica de complaure públic i crítics, la seva poca “gràcia” a l’hora de fer comèdies… I amb aquest timbre de sinceritat se’ns guanya des del començament.

Però el capítol inicial és molt més que un exercici de despullament psicològic. Entre confessió i confessió, va destil·lant reflexions sucoses sobre l’art i la vida. En el seu cas –explica– el motor de la creació és una barreja de curiositat, passió i fam (“en mí la creación artística siempre se ha manifestado como hambre. Mi hambre ha sido constantemente nueva [...]. Si quiero seguir haciendo arte es porque hay una razón muy sencilla. La razón es la curiosidad. Una insoportable curiosidad, ilimitada, jamás calmada, constantemente renovada, que me empuja hacia adelante, que nunca me da descanso [...]. Anoto, observo, ando con los ojos bien abiertos, todo es irreal, fantástico, aterrorizador, o ridículo”).

La lucidesa brilla arreu. En certa manera, i sense que sigui evident, les seves reflexions ens fan de mirall: llegim Bergman i, de manera imperceptible, ens desplacem cap al fons de nosaltres mateixos, ens plantegem allò que ell es planteja, freguem zones incòmodes i deshabitades. Com si ell, amb la seva valentia vital i verbal, anés al capdavant fent-nos llum (curiosament, el seu llibre de memòries es titula La linterna mágica).

La abrumadora ventaja y desventaja de ser director es que uno, verdaderamente, no tiene a nadie a quien echarle la culpa. Casi todo el mundo tiene algo o alguien a quien echarle la culpa. Los directores, no”

Yo, a los treinta y siete años, aislado de relaciones humanas, relaciones que yo había cortado, autoafirmativo, introvertido, no sólo bastante fracasado, sino fracasado de verdad. Aunque exitoso. Y capaz. Y ordenado. Y disciplinado”

Hay un punto determinado en que la autodisciplina, en el sentido de algo bueno, pasa a ser autocoacción, que es jodidamente dañina”

El agotamiento no significa que uno simplifique, sino que complica: pone manos a la obra con todas sus fuerzas y hace demasiado”

Sólo me atrevo a improvisar si sé que puedo volver al plan minuciosamente establecido. No me puedo fiar de la inspiración cuando estoy en el lugar de rodaje”

Todo lo innecesario es erróneo”

Amo y admiro a Tarkovsky y me parece que es uno de los más grandes. Mi admiración por Fellini es ilimitada. Pero me parece que Tarkovsky empezó a hacer películas de Tarkovsky y que Fellini últimamente ha hecho alguna que otra película de Fellini. Kurosava nunca ha hecho una película de Kurosawa. Nunca me ha gustado Buñuel. Le bastó con repetir y variar sus trucos. Buñuel hizo casi siempre películas de Buñuel. Ha llegado, por tanto, el momento de mirarse al espejo y preguntar: ¿qué es lo que pasa en realidad, Bergman ha empezado a hacer películas de Bergman?”

L’única prevenció: els lectors que no estiguin familiaritzats amb les seves pel·lícules poden sentir-se, en molts moment, perduts o avorrits. Perquè Bergman s’esplaia amb detalls de tota mena sobre la gènesi, el treball dels actors, les dificultats del rodatge, la intenció, el ritme… de pràcticament tots els seus films. Això sí, els incondicionals es lleparan els dits.

El enigma de la luz

Cees Nooteboom

El enigma de la luz. Un viaje en el arte

Madrid, Siruela, 2007

143 pàgs., 15,90 €

L’enigma de la llum: un títol preciós que va reclamar la meva atenció immediata a la llibreria. De manera asistemàtica i desordenada, l’autor ens acompanya en l’observació d’una sèrie de quadres i pintors que, pel motiu que sigui, li resulten fonamentals. És com si poguéssim fer una passejada per un museu selecte, a les parets del qual pengen les pintures més impressionants de l’art occidental, acompanyats per un guia d’excepció…. d’excepció perquè no ens atabala amb detalls erudits, sinó que ens convida a entrar en la pintura des de la passió i la curiositat (es defineix a si mateix com “un amante de la observación”. I sense vergonya n’assenyala els avantatges: “esto es estupendo, pues la escasez de conocimientos desata la imaginación y permite ver las cosas más peregrinas”).

Així, ens fa parar esment en l’autoretrat inquietant del vell Rembrandt, en els interiors matisats de Johannes Vermeer, en la genialitat de Leonardo, en l’obsessió matemàtica de Piero della Francesca i en la llum inhòspita d’Edward Hopper (de qui diu: “algunos pintores inventan su propia luz, una luz inexistente en la naturaleza”). L’enfocament de cada capítol és diferent, per ajustar-se millor a l’especificitat del pintor, però tots estan esquitxats de petites anècdotes personals que fan la passejada més real i entretinguda, com quan es lamenta dels horaris capriciosos d’alguns museus (especialment italians) o les colles desfermades de turistes que s’amunteguen sense ni saber què miren (“pocas veces he contemplado tantos cogotes juntos. Cuando salí del museo estaba borracho sin haber bebido ni una gota”).

La seva curiositat amorosa l’empeny a travessar Europa per anar a veure amb els seus propis ulls un determinat quadre, perquè vol mirar-lo de prop, respirar-lo, sentir-lo i, si fos possible, tocar-lo (“Si no supieras que la alarma iba a saltar en el acto, acariciarías suavemente la superficie de esos lienzos con las yemas de los dedos y lo notarías tú mismo: elevaciones, rayas y, en medio de estas, pequeñas superficies lisas, movimiento cuajado”). És un llibre fet de retalls, d’impressions subjectives, de diàlegs amb ell mateix, de dubtes sobre la meravella de l’art (al llarg de tot el llibre plana un constant per què?, és a dir, què fa que un quadre sigui únic, on és el secret que separa un bon pintor d’un pintor genial).

De tant en tant, però, la meva atenció com a lectora es dissipava, perdia interès en el llibre. I crec que és perquè només d’alguns dels quadres comentats se n’ofereix reproducció fotogràfica (i, damunt, en blanc i negre, mida petita i qualitat baixa). Això dispersa l’interès del lector i dificulta el seguiment de les explicacions. Limitacions de pressupost editorial, cal suposar… Llàstima.

Una temporada en Venecia

Una temporada en Venecia
Wlodzimierz Odojewski
Trad.: Katarzyna Olzewska Sonnenberg
Barcelona, Editorial Minúscula, 2009
108 pàgines. 12,50 €

En Marek és un vailet que frega els deus anys. Fins allí a on arriben els seus records, mostra una fal·lera gairebé obsessiva per la ciutat de l’Adriàtic i espera amb il·lusió fer un viatge a Venècia promès per la seva mare. Malauradament, la invasió alemanya de Polònia esguerra el viatge i la mare el duu a la casa que les seves germanes tenen en una població allunyada de la capital. No obstant els esforços dels adults per protegir-lo de la crua realitat, en Marek entra en contacte directe amb un horror que, com en qualsevol altra persona, el marca de manera irremissible. Però gràcies a un fet extraordinari en el soterrani de la casa, en certa manera el somni es fa realitat. Un somni en el qual no solament participen els infants, sinó també uns adults espantats i que troben en una Venècia molt especial un refugi a la barbàrie.

Aquesta història podria considerar-se una paràbola de la vida on s’enfronten, o potser més aviat conviuen, les paradoxes de la innocència i la brutalitat, la màgia i la destrucció, el sentit protector que es projecta en aquells que estimem i la nostra pròpia indefensió davant la incertesa de l’existència i la precarietat de la vida. En un estil indirecte on es fusionen els pensaments d’en Marek, els diàlegs dels adults, les situacions incomprensibles des del seu punt de vista, la confrontació entre els records del Marek infant i de la seva consciència adulta, l’Odojewski combina la sensibilitat i la poètica de la innocència —que caldria no confondre amb estupidesa— per contraposar-la a la incrèdula contemplació, amb els ulls d’un nen, d’uns esdeveniments igualment incomprensibles per als adults. O, més aviat, sense sentit.

Pocs mesos enrere, després d’una estada a Venècia, d’haver conegut una persona polonesa i de la ressenya que la Gemma va fer del llibre Aquí de la Szymborska, en Josep, un bon company de tertúlies i incansable lector, va recomanar-me aquest relat llarg —o novel·la breu— d’un autor polonès el qual desconeixia: escriptor, periodista i guionista radiofònic, a primers dels setanta l’Odojewski va marxar del país per desavinences polítiques i va instal·lar-se a Berlín. Hi ha moments en què semblen conjugar-se tota una sèrie de petits fets i anècdotes al voltant d’un tema, una persona o un esdeveniment, i que a més permeten descobrir petites meravelles com aquest relat.

El frío modifica la trayectoria de los peces

El frío modifica la trayectoria de los peces

Pierre Szalowski

Grijalbo

“Algunas navidades son inolvidables. Y las de 1998 en Quebec serán siempre recordadas por un niño que entonces tenía once años. Fue entonces cuando sus padres le anunciaron que iban a separarse. Jamás creyó que algo así podía pasarle a él y se enfadó y lloró como nunca lo había hecho. Y gritó al cielo: “ayúdame”, pero él era tan pequeño y el cielo tan grande… Sin embargo, aquella noche se desató la peor tormenta que Quebec había conocido.”

“El frío modifica la trayectoria de los peces” és una història, un conte senzill i tendre, que ens recorda la nostra fragilitat, la necessitat de sentir-nos estimats i protegits encara que cadascú tinguem una manera diferent de fer-ho saber o expressar-ho, la por al rebuig i com la tendresa que rebem ens millora.

M’ha fet pensar i potser resumiria una mica l’esperit de la novel·la,  un escrit que fa temps em van regalar…

Tot el valor que es pot arribar a aconseguir en la vida d’un ésser humà està basat, amb la mateixa levitat que els núvols sobre l’aire, en un càlid remor d’energia que ens impregna i construeix: la tendresa. Expressar afecte es compartir l’únic que som i tenim.

Es cadascú que ha de descobrir si el fred modifica o no la trajectòria dels peixos… no es pot pas explicar tot però sí que veurem que el fred sí que modifica la vida d’un nen, dels seus pares i també la dels seus veïns i amics.

Un temporal de gel molt càlid i un llibre per llegir i compartir.

Cuando se tira del hilo de un ovillo de lana enmarañada, unas veces se deshace de golpe, otras veces se enreda aún más. Es como la vida: pequeños gestos pueden tener grandes consecuencias. Y a veces el mismo gesto no tiene el mismo efecto.
Los peces exóticos de Boris Bogdanov le permitían sobre su nueva teoría. Un pez en un acuario siempre sigue el mismo recorrido, tira de su propia hilo. Lo desenrolla en función de la presencia de los demás peces, amigos o enemigos, en el acuario. Asimismo, debe modificar su camino ritual cuando llega un nuevo inquilino. Para Boris, estos itinerarios eran hilos que se anudaban y se desanudaban.

-Tú no escoges tu camino, los demás lo hacen por ti.”

Carta al pare

Franz Kafka
Carta al pare
Traducció de Ricard Torrents
L’AVENÇ, Barcelona, 2009
85 pàgs., 12€

Franz Kafka va escriure Brief an den Vater (Carta al pare) als trenta-sis anys en una breu sortida de la casa familiar, on vivia amb el seu pare. En aquell moment, acabava de trencar el seu tercer prometatge, tal com el pare havia volgut, però no a causa de la negativa paterna perquè, segons ell, això encara el feia decidir-se més pel matrimoni o, en paraules seves, “m’era una prova més i més forta de la justesa d’allò que em proposava”.

Per poc que un reflexioni, els fets anteriors units al fet que escrivís una carta que havia d’arribar al seu pare a través de la mare (i que no li arribaria mai) sembla dibuixar una personalitat complexa, si més no, i diria que un punt turmentada. La causa, si hem de creure el que diu a la carta, la resumeix una cita que se’n fa sovint:

De vegades m’imagino el mapa del món i tu al damunt, estès de dalt a baix. Llavors em sembla que, per a viure-hi jo, resten només els indrets que tu no cobreixes o que no estan al teu abast. I d’acord amb la idea que em faig de la teva magnitud, aquests indrets són escassos i poc habitables.

Tant Franz Kafka com el seu personatge Gregor Samsa, abans de transformar-se en un insecte mostruós, passen llargues hores a les seves habitacions. L’habitació és el refugi i la literatura, sovint, és per a ell més valuosa que la vida. La carta al pare dóna una petita idea de les contradiccions que poblaven l’univers de Kafka i de com el pare n’ocupava el centre fins gairebé asfixiar-lo:

La impossibilitat de tractar-nos reposadament tenia encara una altra conseqüència ben natural; desaprenia de parlar. No és pas que altrament hagués arribat a ésser molt eloqüent; sí, però, que hauria dominat la llengua amb una fluïdesa normal.

No resulta increïble que això ho digui un escriptor que ha acabat esdevenint una icona? Si bé el seu llenguatge no és elaborat, sí que l’utilitza amb una fluïdesa com a mínim normal. O es refereix a la seva expressió oral? Si fos així, potser va ser el pare qui, involuntàriament, va induir el fill a escriure. I, possiblement, també va ser el pare qui va esdevenir un poder absolut i invisible a El procés, o una atracció inabastable a El castell; seria el seu propi pare el model de poder complex i incomprensible, la imatge d’un conjunt de regles velades que no s’arriben mai a entendre. En resum, seria el pare el responsable que, passat el temps, s’arribés a encunyar el terme kafkià.

Una sorpresa que he tingut amb aquesta lectura és que m’ha semblat força diferent a la que vaig fer fa anys en una bogaderia de Praga, mentre esperava la roba (i vaig haver d’esperar molt!), en una traducció a l’anglès. En aquella primera lectura, em va xocar la injustícia del tracte que el fill rebia del pare. Ara, no podria donar tota la raó al fill. I això ho dic sigui quina sigui la veritat perquè, com diu el traductor de l’edició catalana, és “només amb moltes explicacions que la carta es pot incloure en la literatura epistolar”; en canvi, encaixa com un guant en la resta de l’obra de l’autor, on allò que domina és la introspecció i la tensió psicològiques.

Per fer un cop d’ull al llibre (de fet, a l’estudi preliminar del llibre), cliqueu aquí. I aquí en trobareu una traducció sencera a l’anglès.

Laura y Julio

Juan José Millás
Laura y Julio
Seix Barral Biblioteca Breve, 2006
190 páginas

El primer libro del año ha sido éste por casualidad: uno de los últimos del año pasado para otra persona, un sencillo intercambio sin alharacas, un inesperado inconveniente que hace dejar para más adelante el libro destinado a ese viaje, y finalmente uno va y se lee éste entre ratillos sueltos de aeropuerto y tal.

Me encanta Millás como articulista (sobre todo esos textos breves que acompañan a una imagen y, al menos a mí, no diría tanto que me la muestran de otro modo como, más bien, que me enseñan a mirarla).  Similar, aunque más plano y a la estela de los dibujos de Forges, fue Números Pares, Impares e Idiotas; y el único texto largo coherente que he leído de Millás me encantó: Dos Mujeres en Praga, muy, muy, muy recomendable. (Clica el enlace para más información.)

Laura y Julio, que es, en realidad, Laura, Julio y Manuel, o más bien Laura, Julio y lo que queda de Manuel, es un triángulo un tantico modernizado, tomado, como quizá debería ser habitual, como excusa no para contarnos historietas sino para analizar por qué un humano, en un momento dado, es como es y se comporta de una manera y no de otra. Cómo los puntos débiles de una persona se perciben por otra como sus atractivos, y viceversa (sobre todo viceversa); y cómo, ante una situación inesperada (inesperada para Julio, porque el lector está avisado, de manera algo implícita, prácticamente desde el principio para que no se sorprenda) es posible reaccionar meditando, comprendiendo, ajustando las percepciones para bien (relativo, dentro de lo que la tozuda realidad permite) de todos los damnificados.

Relato intimista, casi respetuoso con las escolásticas tres unidades, y, se me antoja, profundamente cinematográfico. Como si, al escribir la novelita, una de las prioridades del autor hubiera sido poner fácil el trabajo del guionista cuando alguien (si alguien) se anime (anima) a llevarlo a la gran pantalla. Comentada esta percepción con la persona que me pasó el volumen, hemos encontrado opiniones discrepantes, no tanto respecto a la estructura del texto como a que “¿Pero tú crees que Millás cuenta con que alguien le vaya a hacer una película de este libro?”. Desde luego, sería, no diré fácil pero sí factible llevarla al teatro.

Aunque, en tal caso, no tengo claro que fuera a querer ir a verla. No es para tanto, aunque quizá me llegaba con expectativas demasiado altas. Lo que sí es seguro es que algún otro de los textos largos de Millás lo querré leer un año de estos. Aunque éste se me ha quedado por debajo del anterior que leí, seguro que aún no he dado con lo mejorcito de este buen hombre. Sobre todo porque mis decisiones de cuándo leer qué van bastante al albur de las casualidades.

M/T y la historia de las maravillas del bosque

M/T y la historia de las maravillas del bosque
Kenzaburo Oé
Trad.: Ricardo Ogata
Barcelona, Seix Barral, 2007
363 pàgines. 20 €

Zas, ésta es la historia. Verdadera o falsa, cualquiera sabe. Pero como es una vieja historia, debes escucharla creyéndola verdadera, aunque sea falsa. ¿De acuerdo?

¡Sí!

Així és com una àvia comença a contar sempre al seu nét històries que conformen el material llegendari d’una població ubicada en una fondalada, al bell mig dels boscos verges de l’illa de Shikoku, a Japó. Un llogarret fundat per un ésser mític anomenat “Destructor” al voltant del qual, al llarg dels segles i les èpoques, es teixeix una nodrida teranyina de successos ambigus, contradictoris, on es barregen elements tel·lúrics i sobrenaturals que cisellen el tarannà del poble i els seus habitants. En morir l’àvia, els altres ancians del poble continuen la tasca de transmetre el llegat al vailet, que amb el transcurs del temps passa de receptor a transmissor, entre altres coses que ometo per no revelar l’entrellat —si més no un dels possibles— de la novel·la.

Amb minuciosa perseverança, l’Oé se serveix d’un passat que aplega mites, llegendes i fets històrics per exposar un punt de vista molt particular vers les societats patriarcals i matriarcals, els sistemes autàrquics, les relacions amb el món interior i l’exterior, la influència mútua dels homes i la natura, els lligams familiars que tots tenim i que són molt més profunds del que no ens pensem pas, la nostàlgia, els paradisos perduts… A partir de les enigmàtiques sigles del títol, amb mestria arquitectònica, agudíssima ironia i refinat sentit de l’humor, es desenvolupa una trama narrativa amb un desenllaç intens i emotiu.

M’agraden les obres que, per poder entrar-hi i fascinar-se, calgui trobar prèviament una porta d’accés, una mena de clau o codi. En aquest llibre no sabria dir ben bé on es troba, però de la mateixa manera que amb Salto mortal vaig haver de perseverar —fins i tot amb un punt de tossuderia— durant un bon nombre de pàgines, aquí me n’he sortit més fàcilment aplicant la mateixa actitud. És a dir, no claudicar de seguida a les dificultats inicials, donar marge a unes quantes pàgines. I de sobte, sense que t’adonis, ja hi has entrat, tot sembla fer-se entenedor d’una forma gairebé irracional, intuïtiva. Et desplaces per les línies de la història com si en realitat en formessis part. Una estranya inquietud augmenta a mesura que hi avances: no per causa de la lectura, sinó per la progressiva certesa que un dia o altre hauràs acabat el llibre. I no vols.

El zen y el arte de amar

Brenda Shoshanna
El zen y el arte de amar
Barcelona, Ediciones Oniro, 2004
279 pàgs.

El zen y el arte de amar o, en anglès, Zen and the Art of Falling in Love -per a mi més fidel a l’ensenyament del llibre- és un recull de principis que poden ajudar a viure una vida més plena i real.   Ens fa entendre que no som els mateixos d’ahir, i que hem de passar pàgina per així estar més presents en l’ara mateix -no serveixen de res les lamentacions-. Contribueix a fer-nos adonar de com estem de subjectes, la major part del nostre temps, per somnis i il·lusions que distorsionen i desgavellen les nostres possibles relacions de parella, relacions que, tanmateix, podrien evolucionar de forma favorable per si soles, i de com abandonar les mecàniques pautes de conducta, que un cop i un altre, ens porten a tenir experiències similars, a la fi decebedores.

La Brenda Shoshanna, psicòloga, aprofita per endinsar-nos a la pràctica del zen al mateix temps que ens aconsella que pot ser-nos una eina molt útil. Ens ho exemplifica parlant-nos dels seus propis pacients, del punt d’on partien quan eren desconeixedors dels principis de la pràctica zen i de com van descobrint, pas a pas, dreceres noves que els aporten més llibertat per escollir a qui volen com a parella i a qui no. I sobretot, fa molt d’èmfasi en com és d’important cultivar la paciència, “essència de la nostra capacitat innata d’estimar”.

Ens apunta que la vida és vida quan estem enamorats i que és el nostre estat natural. Alguna cosa important ens passa quan no n’estem. En definitiva, si volem estar bé hem d’estar enamorats, de la vida, de les persones que ens envolten i que comparteixen amb nosaltres aquest món eternament canviant.

Un llibre que recomano per llegir-lo detingudament i, mentre ho fem, examinar-nos a nosaltres mateixos. És un llibre que ens alerta perquè siguem conscients de com ens pot anar de bé simplement trobant un raconet on sigui possible la proximitat de debò amb nosaltres mateixos. Un lloc tranquil. La natura potser ens ajudi a experimentar una major sensació d’unitat amb el tot. Per a l’autora, com més es practica el zen, més suaus i presents esdevindrem per als altres. Per a ella, el zen té sentit si gràcies a la seva pràctica podem anar obrint portes que ens facin ser més assequibles als altres, més bons companys dels que escollim i de nosaltres mateixos.

Per acabar, un parell de cites molt ben trobades que fa l’autora:

La felicidad humana surge al mantener una perfecta armonía con los demás.

Chuang-Tzé

Fabricamos una máscara para encontrarnos con las máscaras de los demás. Y luego nos preguntamos por qué no tenemos a quién amar, por qué nos sentimos tan solos.

Eshin

Amor y sexualidad en la antigua Roma

Amor y sexualidad en la antigua Roma
Alfonso Cuatrecasas
Madrid, Letras Difusión, 2009
298 pàgines. 15 €

En Cuatrecasas aporta un generós recull de textos que omplen un gran buit en la traducció de clàssics llatins com és el de la literatura de contingut eròtic o, directament, sexual. Un buit més aviat de formes: des de sempre s’han traduït textos eròtics d’autors com ara Apuleu, Catul o Ovidi, però les circumstàncies sociopolítiques i, diguem-ho ben clar, religioses, han exercit una censura tan radical com absurda farcint les traduccions d’eufemismes i circumloquis inexistents en les fonts originals.

El llibre té una clara intenció divulgadora. La interessant introducció exposa el tarannà eròtic i sexual d’uns romans que gaudien del sexe amb ganes d’experimentar i de viure, coherents amb el famós adagi carpe diem. El matrimoni era una institució social amb finalitats exclusivament procreadores. És en les relacions extraconjugals on se cerca el plaer. En l’Ars amandi d’Ovidi ja es deixa ben clar que per gaudir plenament s’ha de tenir en compte la dona —aquesta i altres afirmacions li van costar l’exili i la mort a l’estranger. De tota manera, es tracta d’un privilegi de les classes altes i, fins al final de la república, exclusiu dels homes. D’aleshores ençà, gràcies a canvis legislatius i de costums, les dones assumeixen un paper actiu i es posen perfectament a l’alçada dels seus companys de jocs.

Es proposa un discurs que combina les explicacions il·lustrades amb textos, tant des d’una perspectiva general, com ara el llenguatge dels enamorats i les situacions eròtiques, com d’aspectes concrets que, malgrat els segles transcorreguts, segueixen essent terreny conflictiu i complex: masturbació, cunnilinció, coit anal, sodomia, lesbianisme, adulteri, incest, zoofília, prostitució, homosexualitat… Sense embulls, veiem com els romans identifiquen amor amb sexe quan els convé i quan no el destrien sense traumes, com si mostressin també en aquest aspecte el seu característic pragmatisme.

L’obra conclou amb apèndixs molt interessants: un llistat de les fonts biogràfiques, la versió bilingüe d’un poema dels Carmina Burana i un fantàstic glossari de termes eròtics i sexuals en llatí. En ell podem veure que no s’ha inventat res de nou i, sobretot, fins a quin punt som hereus directes, un cop més, del món clàssic. Potser seria una manera de fer atractiva als estudiants una llengua que, malauradament, anem deixant enrere sense ser conscients del que estem renunciant.

Sempre que pot, en Cuatrecasas aporta la traducció íntegra o fa una excel·lent tria de frases, per exemple els grafits de Pompeia. Però quan la fragmentació és inevitable per la longitud de l’obra o perquè la resta s’aparta del propòsit d’aquest llibre, potser es corre el risc de les cites fora de context. Per acabar, un punt desfavorable són algunes errades ortogràfiques, precisament en parlar de l’Ars amandi, i certs problemes per distingir pronoms interrogatius i conjuncions. Una llàstima, perquè l’amenitat del contingut és magnífica i fidel a l’adagi del delectare et prodesse.