Bartleby, l’escrivent

Herman Melville
Bartleby, l’escrivent
Traducció de Miquel Desclot
Barcelona, Proa Butxaca, 2004
85 pàgs., 7,5 €

En aquell temps hi havia molta feina per als copistes en el despatx d’un notable advocat conegut per la seva prudència i mètode. I en resposta a un anunci de feina, l’advocat lloga els serveis del jove Bartleby atret sobretot pel seu tarannà assossegat que contrasta obertament amb dos dels empleats d’aquella època, en Dindi, de “temperament papallonejaire”, i el d’en Grapes, de caràcter “fogós”. Què hagués passat si un copista de principis del segle dinou que treballés per a un advocat, un bon dia i després d’una senzilla petició d’ajuda, li hagués etzibat al seu cap un amable “preferiria no fer-ho”? Què s’amaga rere aquesta actitud en un personatge de conducta, d’altre banda, irreprotxable? Un individu irremeiablement abocat a la desídia més absoluta després de l’atreviment d’un primer “preferiria no fer-ho”. Tancat entre quatre parets, gairebé emparedat i resolt a no separar-se del seu amo.

No sabem el nom del narrador–advocat d’aquesta peculiar i surrealista història de Wall Street, però sí sabrem dels seus esforços per comportar-se com un home just i coneixerem el que per a mi és el seu alter ego, en Bartleby, l’escrivent. Aquest personatge té vida pròpia i és intemporal, eteri, perquè planeja com un corb sobre cadascú de nosaltres i en qualsevol moment es pot instal·lar a dins nostre. Com un hoste no convidat.

Però qui és veritablement Bartleby, ho arribarem a saber mai? És un mestre, un  il·luminat?, un crit de guerra?, un inconformista? o una crida al recolliment, a la pau d’esperit i al resistir silenciós en un despatx de Wall Street? De què és producte aquesta persona? De primera mà, mai sabrem què li passa pel cap. De tota manera el recordarem per la seva finor, delicadesa, exactitud… però també per la seva incorporeïtat i pels seus intents de transcendir una feina mecànica consistent a transcriure minuciosament uns documents legals. Pensem en els seus antecesors, els monjos,  que es dedicaven a preservar pacientment els coneixements en els monestirs,  i traslladem-nos ara a l’època actual,  on no hi ha oficina sense  fotocopiadora.  Potser en Bartleby era un visionari insatisfet a l’espera de nous temps.

Gairebé que he estat temptada per la cèlebre expressió I would prefer not to, i de poc que no m’estic de fer la ressenya d’aquest magnífic llibre de l’autor de Moby Dick. Però ben pensat, quants “preferiria no fer-ho” ens han quedat a mig camí de la gola i ens hem acabat empassant amb tota l’amargor,  saliva avall…  Bartleby m’ha fet pensar en les vides tan tristes que passem -laboralment parlant- bona part dels humans. Aquest llibre no l’he gaudit, l’he patit. Però ha valgut la pena.

País de Neu

País de neu

Yasunari Kawabata

Trad.: Albert Nolla

Barcelona, Viena Edicions, 2009

144 pàgines. 15 €

Un home que té la vida solucionada econòmicament i familiar s’encamina al País de Neu, indret on va la gent de ciutat per contemplar els colors de la tardor i gaudir de la neu, allotjats en el balneari i en diverses cases en companyia de geishes rurals. Aquest home té l’esperança de retrobar-se amb una geisha de la qual gairebé no es recorda però de la que, paradoxalment, guarda una impressió molt profunda.

Un cop més, en Kawabata exposa amb enlluernadora subtilesa el llast social i vital de la seva època, i com els estereotips d’homes i dones condicionen els respectius sentiments. Amb brutal delicadesa, l’autor ens apropa primer al retrobament d’en Shimamura amb la Komako; després, a la seva relació al llarg d’un temps que més aviat sembla un ornament gairebé prescindible si no fos per uns canvis d’estació que són reflex i contrapunt de la història i, sobretot, de l’interior personal. Els dos personatges canvien, es mouen en direccions oposades a la recerca d’un ideal que podria ser la submissió o el domini absolut d’un amor que cap dels dos no és capaç de comprendre i que, no obstant, persegueixen en una cursa per l’impossible, perduda abans de començar.

Els diàlegs entre la Komako i el Shimamura arriben a desconcertar. No es tracta de comprendre o no el que diuen i fan, sinó més aviat d’acceptar que cadascú circula per móns paral·lels amb determinats punts de contacte. La neu, la llum hivernal, dominen l’entorn amb imatges bellíssimes com els ukiyo-e o estampes del món flotant. La puresa glacial del món nevat envolta el foc interior dels personatges. La neu, símbol de la puresa i el foc, de la passió? Potser sí o potser no. Més que una novel·la, aquesta història brolla com un poema sense delimitacions formals.

Hi ha autors que t’atrapen amb la primera frase, la primera paraula, i no afluixen el dogal fins el darrer signe de puntuació. I a més, t’engresquen perquè juguis a ser caçador en comptes de víctima tot i saber que perdràs. Pretendre dominar les històries d’en Kawabata és com voler abraçar un núvol. D’una manera o altra, s’escapoleixen amb una gràcia i una destresa que descol·loquen i fascinen a parts iguals. Capitular davant d’aquest llibre —i la qualitat de la seva traducció— resulta ben fàcil i gratificant. I tota una invitació, o un repte, a rellegir-lo.

Terredad

Eugenio Montejo
Terredad
Sevilla, Sibilina, 2008, 73 pàgs., 6€

Hi ha lectures que deixen un sabor de boca molt especial: passat un temps, quan ja no en recordem els detalls, som en canvi capaços d’evocar aquell sabor peculiar, aquella atmosfera interior que ens van regalar. Després de llegir el poeta veneçolà Eugenio Montejo (1938-2008), persisteix una sensació de calma, de lentitud, d’harmonia i de reconciliació amb la vida (que no evita un pòsit de tristesa al fons del got). Els seus llibres són, com demanava Gadamer a l’art, una “invitació a la demora”. En aquest cas, derivat d’un ritme observador i hiperatent:

La vaca

La vaca que al pasar alzó los ojos
y se quedó mirándome
debió reconocerme
pues me llevó por siglos de paisajes.
Fue un instante, un silencio, con un tordo
en su lomo, con un jadeo despacio
que hacía pesado el aire.
Me miró hasta fundirme con los légamos
donde ella se atascaba
y prosiguió al final del horizonte,
gachos los cuernos, con la piedad muda
que la luz pone en los mansos animales.
Habrá muerto hace mucho,
su cuero debe estar en algún banco,
pero en mi noche sus ojos reaparecen
desvaídos, como lentas estrellas
cuando me siento la última llanura
donde sigue pastando.

La seva poesia és una celebració de l’existència en la seva totalitat, més enllà dels límits humans: prenen protagonisme els arbres, els taxis, els ocells, les taules, les pedres, els planetes, els quadres, les ciutats… és com si tot bategués i adquirís vida: “mira setiembre con su pala al hombro / cómo arrastra hojas secas”.

Els poemes solen partir d’una anècdota aparentment minúscula, a partir de la qual van creixent en espirals increïblement imaginatives (la seva manera de fer recorda, en aquest sentit, la del poeta nordamericà Billy Collins): una suposada minúcia li serveix per empescar-se un poema magnífic. És com una bola de neu: comença com si res i quan comença a rodolar l’emoció que provoca és imparable.

He comentat Terredad (1978), perquè és l’últim poemari que li he llegit. Però també guardo molt bon record de Fábula del escriba (2006) i, sobretot, d’un llibre titulat Adiós al siglo XX (1997), que conté una sèrie impressionant titulada “En el pabellón de los prematuros”:

Los padres velan en un silencio blanco
y se quedan absortos mirando en sus cuerpos
algo remoto, un cúmulo de luz que se amontona,
una constelación que nace.
Pueden palpar sus rostros, pero están lejos;
tocan sus pies, sus manos, sin alcanzarlos;
sus corazones laten aún fuera del mundo,
a la velocidad de horas futuras,
en otro tiempo, en un país lejano…

Pueden dormirse, pero el tiempo no duerme,
sigue fluyendo sin pausa y los aguarda
amontonado detrás de su puerta.
En algún ángulo suspenso que no vemos
con paso adulto recorren un camino
o ya están fijos al fondo de un retrato,
mientras aquí, recién nacidos, duermen
con las semillas de sus horas en las venas,
cada cual ante el enigma de su noche,
más aire que hombre, más fulgor que llama,
a muchos gritos de su futura voz,
a muchas piedras de su primera casa.

Naixement dels fantasmes

Marie Darrieussecq
Naixement dels fantasmes
Barcelona, Empúries, 1999
118 pàgs., 12 € (trad. de C. Miró)

Una parella aparentment normal: casats de fa set anys, amb un bon nivell de vida, ell és propietari d’una petita agència immobiliària i ella fa d’escriptora, lectora i mestressa de casa. Una tarda com qualsevol altra, quan ell torna de la feina, ella li demana que baixi a comprar la barra de pa que se li ha oblidat. Deixa la cartera a la paret, baixa els cinc pisos… i ja no torna: el marit desapareix. A partir d’aquí, la dona –que és qui ens relata la història en primera persona— es llança a una producció febril d’hipòtesis i contrahipòtesis: si l’hauran segrestat, si s’haurà esfumat a una illa deserta amb una rossa, si s’haurà mort, si s’haurà atipat de la vida en comú, etc. Superàvit d’hipòtesis i manca gairebé absoluta d’acció, a banda de deambular amunt i avall per la ciutat i recórrer els espais que un dia van compartir.

La narradora desplega davant nostre una auscultació malaltissa de la pròpia interioritat: ens condueix per cadascun dels revolts de la seva angoixa, coneixem cada mil·límetre de la seva desesperació. Paralitzada pel dolor i l’absurditat, ens ofereix a canvi un recorregut al·lucinatori pels seus propis inferns, on la realitat exterior perd consistència i és a punt de liquar-se davant la falta de punts de referència sòlids. Tot trontolla, s’esvaneix, es confon… en una mena d’hiperrealisme exacerbat.

D’una banda, la novel·la és un tour de force verbal que deixa bocabadat per la seva riquesa i explosió imaginística. D’altra banda, però, l’experiment no sempre és reeixit: a estones, la narradora es perd en aquests bucles íntims i en aquesta mirada microscòpica, on cada detall pren dimensions monstruoses. El ritme s’alenteix excessivament, perillosament.

Marie Darrieussecq (Baiona, 1969) es va fer famosa amb una novel·la titulada Marranades (1996), una faula on recreava la metamorfosi d’una dependenta en porquet.

El soterrani

Thomas Bernhard
El soterrani. Un retir
Traducció de Clara Formosa Plans
Mallorca, Edicions del Salobre, 2009
120 pàgs., 14€

Si L’origen feia èmfasi en l’horror de la guerra i de l’educació primària, El soterrani critica de ple el sistema educatiu en si mateix. Aquest segon volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard se centra en els seus anys d’institut i insisteix en el pas decisiu que va fer per allunyar-se no només de l’ensenyament sinó de la societat establerta. Davant una operària incrèdula de l’oficina d’ocupació, el jove Bernhard demana una feina que estigui en la direcció oposada. En la direcció oposada voldrà dir, literalment, en direcció oposada a la que feia cada dia per anar a l’institut, però també en direcció oposada al que es considera correcte, i això -davant els ulls atònits de l’operària- volia dir cap a la barriada de Sherzhauserfeld, el lloc més temut i menyspreat pels ciutadans de Salzburg. Sherzhauserfeld és, justament, una de les paraules més repetides en tot el llibre, això quan no l’anomena infern o avantsala de l’infern.

Per transmetre el seu missatge desesperat, l’autor repeteix certes paraules, frases o idees de manera obsessiva i, en algun moment, es distancia passant de la primera a la tercera persona, per tornar un altre cop a la primera. O interromp el fil dels esdeveniments per valorar algun fet, per rumiar sobre la pobresa o la vilesa o la banalitat de la condició humana, com quan parla dels dies de la setmana:

En el fons el dissabte és un dia temut, molt més temut que el diumenge, perquè tothom sap que encara resta el diumenge, i el diumenge és el dia més horrible, però després del diumenge ve el dilluns, i aquest és un dia laborable i això fa el dimenge soportable. El dissabte és terrible, el diumenge horrorós, el dilluns porta l’alleugeriment.

O quan explica el per què de l’horror al temps lliure:

L’home no estima la llibertat, tota la resta és mentida, no sap què fer-ne de la llibertat, així que és lliure es dedica a obrir calaixeres de vestits i roba interior, a ordenar papers vells, busca fotografies, documents, cartes, va al jardí i remou la terra o camina completament sense sentit ni objectiu en qualsevol direcció, faci el temps que faci, i en diu passeig.

Finalment, el jove Bernhard aconsegueix una feina com a dependent en una botiga de queviures, en un soterrani on hi van les dones “que havien fugit de les seves cases horroroses per assossegar-se, per tenir una possibilitat de viure”. I justament això, el fet de ser conscient que estava fent una feina útil, va ser el que va allunyar definitivament els pensaments de suicidi que havia tingut a l’institut.

No sabria dir per què (potser perquè el vaig llegir el primer?), però aquest volum m’ha semblat de lectura encara més hipnòtica que L’origen. D’alguna manera, no tan dur i, per algun motiu, de més qualitat, tot i que es fa molt difícil de dir. La meva recomanació és entusiasta, però com que també s’han donat casos d’al·lèrgia a les obres d’en Bernhard, seria bo que l’hipotètic lector aprofités l’oportunitat que proporciona l’editorial i en llegís les primeres pàgines abans d’anar a la llibreria.

Màgia de la paraula

Joan Amades
Màgia de la paraula
Tarragona, Biblioteca de Tradicions Populars, núm. 41, 2008
XXVII + 37 pàgs., 5 €, introd. de R. Gil

Aquest llibret reprodueix l’edició facsímil publicada l’any 1935 per Joan Amades. És un tast deliciós, a mig camí entre l’etnografia i el folklore, farcit de curiositats sobre diversos aspectes que tenen a veure amb el valor màgic que les societats tradicionals atribueixen a la paraula.

Està format per cinc capítols molt breus. Al primer, “La paraula”, l’autor recorda l’íntima connexió que en aquestes societats s’estableix entre el nom i la cosa. De fet, posseir el nom equival a posseir la cosa… i això explica la importància de l’eufemisme, que evita pronunciar en veu alta el nom de la “cosa” –una malaltia, un mal esperit…– per por de fer-la present. Al segon, “El nom propi”, parla del costum, molt estès, de resguardar el nom autèntic de la persona fent-ne servir un de postís (un renom o un segon nom), per evitar que l’enemic o algun bruixot en faci un mal ús (perquè, seguint amb la idea del primer capítol, qui té el nom té la persona). El quart capítol és especialment curiós, perquè parla del valor de la saliva i de la seva vinculació a la paraula:

La saliva i l’escopinada, que amb tanta freqüència trobem en la cultura popular, gairebé sempre equivalen a la paraula i participen de la seva valor màgica [...]. Hi ha nombrosos exemples que hom dóna paraula escopint [...]. Gairebé per tota la França és corrent entre promesos que ella escupi a la boca del minyó, acte que constitueix un compromís amorós indefectible, això és, un empenyorament de la paraula

El llibre recull un patrimoni cultural que, o bé ja ha desaparegut, o bé és a punt de desaparèixer. Com deia l’autor, “els nostres fills no sabran ni la meitat del que nosaltres sabem del nostre tresor tradicional i als nostres néts ja no els arribarà res”.

L’única cosa incomprensible és que un llibre d’unes 30 pàgines vingui precedit d’un pròleg de més de 20, farcit d’errades i d’anècdotes personals que no només no afegeixen res al text de Joan Amades sinó que amenacen d’ofegar aquesta petita joia.

What I Talk About When I Talk About Running

Haruki Murakami
What I Talk About
When I Talk About Running.
A Memoir
Traduït per Philip Gabriel
Londres, Vintage Books, 2009
180 pàgs.

Quan Haruki Murakami va visitar Barcelona el mes de març, vaig descartar anar a escoltar-lo perquè no hi havia reserva d’entrades i es preveien unes cues monumentals. I ben mirat, no sé si el meu entusiasme per ell -o per ningú, posat el cas- és prou gran perquè tingui la santa paciència de fer hores de cua per escoltar-lo (a peu dret, s’entén). L’endemà sí que vaig poder llegir algun reportatge de la xerrada al diari, i em va sobtar saber que no només és aficionat a córrer sinó que, en concret, va anar a fer el meu recorregut habitual per la platja de la Barceloneta. Però si això me’l va fer sentir més proper, en aquest llibre es descobreix que en Murakami no és exactament un corredor més (i com jo, de cap manera!). És un corredor que participa un cop l’any en una marató, que fa triatlons, que ha arribat a fer una ultramarató (la distància de dues maratons al llarg d’un sol dia), i que manté una disciplina física gairebé militar que, segons ell, l’ajuda a mantenir-se en forma per poder exercir com cal l’ofici d’escriptor. Encara que, curiosament, no es considera a si mateix un gran corredor.

El títol del llibre està manllevat del títol d’un recull de relats d’en Raymond Carver -un dels seus escriptors preferits-: What We Talk About When We Talk About Love. Però llavors, de què parla en Murakami quan parla de córrer? Doncs parla de la seva motivació per córrer i de les condicions necessàries per fer-ho que, segons ell, també són crucials per escriure. Com a condicions per escriure esmenta el talent, la concentració i la resistència. Ser capaç de concentrar-se durant quatre hores seguides, si es vol ser capaç d’avançar en el complex entrellat d’una novel·la. Ser capaç de resistir això durant una setmana rere l’altra al llarg dels sis mesos, de l’any o dels dos anys que es pot trigar a acabar-la. Concentració i resistència són qualitats que la pràctica de córrer afavoreix, com el fet de marcar-se metes o d’exigir-se el màxim.

Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that’s the essence of running, and a metaphor for life -and for me, for writing as well.

En Murakami afirma que el seu llibre és una memòria, i com a tal transmet sinceritat, i fins i tot una certa ingenuïtat (no serà això el que agrada d’ell?). De fet, ell mateix confessa que escriure honestament sobre el fet de córrer va ser l’única manera de poder tirar endavant aquest projecte. Així, parla dels moments màgics en què decideix escriure la primera novel·la o començar a córrer, i parla d’experiències límit que li provoquen canvis subtils que operen a llarg termini. Aquest és, per cert, un dels aspectes del llibre que m’han fet preguntar-me si és ell el que és d’un altre planeta o sóc jo. Com pot ser capaç d’identificar un moment en el temps a partir del qual perd l’interès per córrer durant anys (parla de runner’s blues), per guanyar-lo després de mica en mica? Potser gràcies al seu diari de corredor, l’únic que, segons diu, ha escrit amb constància.

No sé si les lliçons que es poden extreure són o no són molt profundes, i probablement el llibre no sigui una meravella d’estil, com molt bé s’encarrega de fer-nos-ho notar (s’ha de dir que amb gràcia) el crític de The New York Times sense tenir en compte que es tracta d’una traducció. Això sí, a mi m’ha agradat llegir-lo i el cert és que m’ha fet venir moltes ganes de tornar a córrer.

Homo Faber

Homo Faber
Max Frisch
Trad.: Margarita Fonseré
Madrid, El País, Clásicos del siglo XX, 2002
261 pàgines. 3 €

Resulta difícil comentar una obra que, per damunt de tot, deixa una profunda empremta d’estranyesa. Sense saber si m’ha agradat o no —amb l’excepció de la part final, molt ben construïda i resolta—, estic gairebé convençut d’haver gaudit de manera gens convencional una forma poc convencional de relatar una història.

En Frisch planteja un argument que pren com a òbvia referència un clàssic de les tragèdies com en Sòfocles. Sortosament, defuig de les típiques recreacions modernes i, sobretot, sorteja amb molta solvència els fàcils paranys dels temes escabrosos. Les voltes que dóna la vida fan que en Walter Faber, un enginyer suís que treballa a Amèrica, retrobi inesperadament el fil d’una història que va perdre en el context de la Segona Guerra Mundial. Aquest home fred, que gairebé menysprea el sentimentalisme i tot el que no s’inscriu en les premisses del càlcul i la lògica, pateix un sotrac vital i personal —que ometo per no desvetllar amb excés la història— i s’adona, a través de la seva relació amb el món i el proïsme, que en realitat no sap res d’ell mateix.

L’estil del llibre crea una dualitat atraient i repulsiva ensems. No saps ben bé si intenta desenvolupar una mena de desestructuració —disculpeu el terme— de tots els personatges, si consisteix en un manual d’autodestrucció o, simplement i ni més ni menys, exposa davant la nostra mirada la perplexitat metafísica del món després de la segona gran conflagració bèl·lica del segle XX. Sobta la conjunció de registres: narració d’aventures, història d’amor, salts cronològics, anticipacions insinuades o explícites, monòlegs interiors, diàlegs escapçats per impressions internes, un lirisme en prosa al servei d’una lucidesa esparverant… I sense donar la impressió de caos; ans el contrari, les peces encaixen amb aquesta precisió que els tòpics atorguen al rellotges suïssos (en Max Frisch és suís). Potser hi influeix el fet que les històries no esdevenen en un únic lloc, ni tan sols en un país, sinó en diversos continents.

Ignoro si quan va aparèixer, l’any 1957, va causar alguna mena de sotrac. El llibre conté prou elements crítics i escandalosos com per fer saltar les alarmes en determinats sectors. Hi ha un altre fet que m’afegeix perplexitat: com a mínim en els anys vuitanta, els estudiants alemanys de setze anys el tenien com a lectura obligada. Pel que sembla, se’l considerava un model per la qualitat lingüística. Si ens posem sentenciosos i retòrics, no tinc gens clar si la Weltanschauung (visió del món o de la vida) d’Homo Faber es prou adient com a Bildungsroman (novel·la de formació) per a joves. És probable que degué causar una perplexitat o impressió difícilment oblidables en més d’un adolescent. Com ha estat el cas de molts adults.

La passió segons G. H.

Clarice Lispector
La passió segons G. H.
Barcelona, Empúries, 2006, 158 pàgs.

El primer que ens ofereix aquest llibre és un desconcert, peces trencades: la narradora –una dona sola, de l’alta burgesia, que es defineix a si mateixa com a ‘persona realitzada’, lliberal i moderna, que habita un apartament de luxe d’una gran ciutat i que s’amaga sota les sigles de G. H.– viu una experiència radicalment pertorbadora, després de la qual la vida ja no tornarà a ser, mai més, la d’abans: “el meu cor es va tornar blanc com els cabells es tornen blancs”.

L’anècdota és aparentment senzilla: endreçant una habitació de la casa, un escarabat gros apareix per l’escletxa de la porta de l’armari. La narradora, presa de l’horror que li produeixen els escarabats (“fa tres-cents cinquanta milions d’anys que els escarabats es repeteixen sense transformar-se”), empeny la porta amb brusquedat i aixafa el cos de la bèstia: “va ser llavors que a poc a poc va anar sortint com d’un tub la lenta matèria de l’escarabat esclafat. La matèria de l’escarabat, que era el seu interior, la matèria densa, blanquinosa, lenta, creixia cap enfora com si sortís d’un tub de pasta de dents”. Narrativament parlant, a penes passa res més: és a l’interior de la narradora-espectadora, paralitzada per la visió, on passa tot i s’esdevé una metamorfosis inaudita (una “metamorfosi”, exactament com en la narració de Kafka, que s’inicia, també, amb un escarabat).

Per efecte d’una por extrema, G. H. es transforma. Hi ha una mort (l’antiga identitat de G. H. cau feta miques, com un cos inútil, pura desestructuració) i una resurrecció a una nova visió, a un nou món aterridorament real i autèntic, il·limitat i total, que s’escapa a qualsevol formulació o enteniment (“el que he vist no és organitzable”). Nosaltres, lectors, ens endinsem en aquesta nova visió en onades successives, en un desvetllament cíclic i circular, que avança i retrocedeix, que mostra i oculta alhora. És com si acompanyéssim la protagonista en aquest tempteig a través de la seva particular noche oscura del alma. Tot lentament, no fos que la paraula prematura ofegués l’esclat de la vivència: “encara no vull parlar, parlar ara seria precipitar un sentit”.

Per bé que en cap moment no es diu explícitament, som davant d’una experiència mística: “el que vaig veure era la vida mirant-me”. Però una experiència mística (i això sorprendrà certs pseudo-místics) exempta de sentimentalisme, sense ni un gram d’edulcoració moral. És la matèria, en si mateixa i en brut, allò que trasbalsa (“tremolo de por i adoració pel que existeix”). Viure en la celebració de la matèria, sense afegitons que la distorsionin (sense explicacions, ni sentiments, ni valoracions). La vida: ni més ni menys. Quedar-se, per exemple, en el sabor terrós de la patata, i no en el condiment que ens en distreu:

Ah, amor meu, les coses són molt delicades. Hi passem per sobre trepitjant-les amb un peu massa humà, amb massa sentiments. Únicament la delicadesa de la innocència o únicament la delicadesa dels iniciats és el que permet sentir el gust quasi nul de les coses. Abans, jo necessitava condimentar-ho tot, i era així que passava per sobre de la cosa i sentia el gust del condiment. No podia sentir el gust de la patata, perquè la patata és quasi la matèria de la terra; la patata és tan delicada que –per la meva incapacitat de viure en el delicat terreny del gust únicament terrós de la patata– hi posava damunt el meu peu humà i trencava la seva delicadesa de cosa viva. Perquè el material viu és molt innocent

Aquesta és una novel·la escrita en estat de gràcia (segons he llegit, Lispector la va escriure en uns pocs mesos). Les frases se succeeixen amb una fluïdesa extrema, com si estiguessin imantades i s’anessin trobant i encaixant. El ritme és hipnòtic. Cada frase ens convida a una parada. Hi ha novel·les de tota mena. Fins i tot n’hi ha de bones i d’excel·lents. Però aquest llibre de Clarice Lispector és una altra cosa. Pertorbador, sublim, intel·ligentíssim, lúcid, desvetllador de zones insospitades:

¿De què tenia por?, ¿de quedar immunda de què?
De quedar immunda d’alegria”

Elogi de l’ombra

Elogi de l’ombra
Tanizaki Junichiro
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Angle Editorial, 2006
94 pàgines. 9,90 €

L’autor no es limita a ser conseqüent amb el títol i presenta, com he llegit en diversos llocs, una mena de tractat estètic on s’exalten l’ombra i la foscor, inherents al món oriental, contraposades a la llum i la claredat que preponderen a Occident. Seria una lectura ben vàlida, però trobo que malbaratada. El contingut va molt més enllà d’una mera exposició d’estètiques i gustos relatius a la llar, els edificis, els estris, els ambients, les arts. El llibre mostra el tarannà d’un Orient lligat a les ombres, acceptades com a part de la vida i la natura, i a les que ha sabut adaptar-se amb el pas dels segles per conviure-hi amb harmonia. Occident va en sentit contrari: la foscor i les ombres s’associen al mal, a la ignorància, a la brutícia, a la por, a la mort, i la llum al bé, al coneixement, a la higiene, a la seguretat, a la vida.

El tast de les frases és tan saborós, el contingut tan agut, el poder suggeridor tan intens, que per percebre’l amb tota la seva esplendor —o bé amb tota la seva ombra— potser fóra recomanable llegir aquest llibre a petites tongades, una al dia posem per cas. Tant si és la primera vegada com en probables relectures. En línies plenes de matisos, no solament s’exposa una estètica, sinó sobretot una forma de viure i sentir. Les paraules d’en Tanizaki ensenyen a percebre d’una altra manera la realitat dels objectes, a copsar els matisos de l’entorn, a acceptar tant allò que és visible com el que queda ocult o, encara millor, el que es suggereix. A apreciar l’ambigüitat exterior i interior, fins i tot a enriquir l’erotisme. I sempre amb la mestria de la saviesa, amb autoritat però sense dictar sentència, sense maniqueismes.

I sense catastrofismes. L’autor sap prou bé que aquest món desapareixerà ben aviat —la globalització encara és prou lluny però quan escriu aquesta obra, Japó ja segueix els Estats Units com a model. Ho accepta amb estoïcisme i malda perquè, pel cap baix, perdurin les ombres d’aquesta forma de comprendre el món. En Tanizaki ens obre una consciència perceptiva de tot un modus vivendi amb l’esperança que, com a mínim, el puguem conèixer i reconèixer mitjançant la lectura. En aquest sentit, la traducció i les notes hi contribueixen magníficament.

Quan es destapa un bol de ceràmica, de seguida es veu el color i la textura del brou que conté. Amb un bol de laca, en canvi, des que el destapes fins que te l’acostes a la boca sents el plaer de contemplar com el líquid, d’un color gairebé idèntic al del recipient, reposa silenciós en la fosca profunditat del bol. És impossible distingir el que hi ha en la foscor del bol, però amb el palmell pots notar els suaus moviments del brou, el vapor que surt de dins s’aferra a les vores formant-hi gotetes i l’olor d’aquest vapor és un subtil avanç del gust que notaràs quan el líquid t’ompli la boca.