Otoño alemán

Stig Dagerman
Otoño alemán
Editorial Sexto Piso, 2003, México D.F.
98 pàgs.

Otoño alemán, amb una portada molt sinistra en aquesta edició, és un intent reeixit per transportar el lector a l’Alemanya en ruïnes del Tercer Reich, la tardor del 1946. Després de conèixer l’estat de les víctimes dels bombardejos i dels presoners dels camps de concentració en la seva visita a algunes ciutats alemanyes, l’autor es va compadir de les penúries que passaven homes, dones, vells i nens. La seva empatia és  gairebé immediata i un element clau per la percepció d’aquell moment històric. La crònica esdevé una denúncia de la falsedat en adonar-se de quin va ser el comportament dels aliats, i s’afanya a contestar sobretot una pregunta molt punyent aleshores: “el nazisme sobreviu a Alemanya?”. I llavors, la humanitat de l’escriptor fa que no estigui d’acord a voler donar una lliçó d’escarni a tot el poble alemany pel sofriment provocat pels nazis, tot i estar d’acord en que es faci justícia. El que ens vol subratllar, sobretot, és la misèria més absoluta que patia la població, un cop acabada la guerra.

Cuando se vive al borde de la muerte por inanición no se lucha en primer lugar por la democracia, sino para alejarse lo máximo posible de ese borde. La cuestión es si las elecciones libres no llegaron demasiado temprano.

Ens aclareix que una de les consignes preferides era que després de la derrota, les classes socials a Alemanya estaven abolides, i ell ens fa veure amb els seus raonaments com els més pobres continuaven vivint en condicions molt pitjors que, per exemple, advocats o escriptors de cert prestigi, demostrant, per tant, que era fals. Ens parla dels ferrocarrils, dels soldats dels camps de concentració russos, dels partits i sindicats, de les generacions perdudes a Alemanya, “una juventud que había conquistado el mundo a los 18 años y a los 22 ya lo había perdido todo”.

Per exemple, sobre les condemnes més comunes en els judicis de desnazificació ens escriu:

Consiste en que el reo, si ha sido activista, pierda su vivienda, la cual se otorga a alguien que ha sido perseguido políticamente. El gesto es hermoso, pero por desgracia casi siempre sin sentido, ya que los perseguidos políticos se hallan económicamente entre los medianamente pobres y los más pobres y no pueden pagar el alquiler del gran apartamento del activista nazi, el cual acaba en manos de gente acaudalada, es decir en manos de aquellos que ganaron dinero durante el nazismo y gracias a él.

No és casual doncs, que un home com Dagerman volgués recollir amb honestedat el sofriment d’un poble, com també va ser capaç de fer amb el seu propi sofriment individual. Aconsegueix que ens fixem en els detalls, que ens posem a la pell dels perdedors. No sé com s’ho fa per expressar un dolor callat, despullat de sentimentalismes, però ho fa, i això és gran.

A l’últim capítol ”Literatura y sufrimiento” i com a recapitulació del llibre —no exempt d’una inquietant i estranya bellesa que ens trasbalsa— ens diu amb tota lucidesa:

La distancia es demasiado corta entre la obra literaria y este sufrimiento extremo; solo cuando haya sido purificado por el tiempo será la hora de hablar de él.

Avui, després de seixanta-set anys, llegeixo al diari Ara: “Grècia desenterra el deute alemany de l’ocupació nazi” i, vés per on, als catalans, per portar banderes i per voler tirar endavant un procés sobiranista se’ns acusa de nazis. Les ferides potser estan més tancades però l’impacte i les conseqüències encara perduren.

Tot i que Dagerman és encara poc conegut entre nosaltres —va ser censurat a l’Espanya franquista—, a Suècia, el seu país natal, existeix The Stig Dagerman Society, l’objectiu de la qual és donar a conèixer tot el treball de l’autor i premiar escriptors que promoguin l’empatia intercultural. El premi de l’any 2012 va ser per l’activista i escriptor egipci Nawal El Saadawi.

Nuestra necesidad de consuelo es insaciable…

Stig Dagerman
Nuestra necesidad de
consuelo es insaciable…
Pepitas de calabaza ed., 2007, Logroño
Traducció: José M. Caba
57 pàg.

Una manera d’apropar-me a l’Stig Dagerman ha sigut llegint un llibre molt menut que es titula Nuestra necesidad de consuelo es insaciable… Aquesta petita obra seva va ser una mena de testament abans del seu suïcidi. Va posar fi a la seva vida als trenta-un anys. Havia publicat molt, quatre novel·les, quatre obres de teatre, un volum de novel·les curtes, contes,  assajos, poemes. Considerat un nen prodigi de les lletres escandinaves, tal i com indica la solapa del llibre.

La sensació de desequilibri, de no trepitjar terra ferma i amable és perpètua només en la lectura de les seves primeres pàgines. Un paisatge intern massa fred i escarpat, perillós. Com si fos el dels fiords, massa lluny del sol del mediterrani, pel qual tant sospirava. Es fa molt palès l’esforç de voler dotar de contingut la seva vida d’escriptor i té la certesa que amb allò que ell és capaç d’escriure no en tindrà mai prou, serà en tot cas efímer, i no el podrà salvar de l’abstracció de la vida. Qui fuig com de la pesta del materialisme té el perill també de perdre’s al no poder emparar-se amb res prou sòlid, al meu parer. La seva ideologia era l’anarquisme. Era un nen gran esperant miracles de justícia i equitat, i això el feia molt atractiu.

El que més voldria no coincideix amb el que obté del món.

Solo me importa aquello que nunca consigo: la confirmación de que mis palabras conmueven el corazón del mundo.

Monòlegs interiors turmentats. Sap posar nom a les seves tensions internes i les fa dolorosament conscients als seus lectors. En sap treure profit, però això mateix el destrossa. Tenia una dèria amb la llibertat, la dualitat entre la llibertat personal i l’esclavatge està molt ben explicada en aquestes paraules seves:

A mí, por ejemplo, me esclaviza mi talento hasta el punto de no atreverme a utilizarlo por miedo a perderlo. Además, soy de tal modo esclavo de mi nombre que apenas me atrevo a escribir por miedo a dañarlo. Y cuando al fin llega la depresión soy tambén su esclavo. Mi mayor aspiración es retenerla, mi mayor placer es sentir que todo lo que yo valía residía en lo que creo haber perdido: la capacidad de crear belleza a partir de mi desesperación, de mi hastío y de mis debilitades.

L’obra conté dos annexos molt curiosos i interessants del mateix autor: El anarquismo y yo i el poema: ¡Cuidado con el perro!,  de denúncia social, que va ser l’última entrega d’Stig Dagerman al diari Arbetaren, datat el 5 de novembre de 1954.  També podem gaudir de dos assajos dels seus amics Federica Montseny i Marc Tomsin, que lamenten la seva pèrdua i recorden afirmacions seves com ara: “…el peor de todos los males: tener miedo de los hombres y escribir por dinero”.

Poemes sobre ciència i fe

David Jou
Poemes sobre ciència i fe
Viena Edicions, 2013, Barcelona
93 pàgs, 11 €

Aquest recull de poemes del físic i poeta David Jou es pot considerar com una aportació personal de l’autor al diàleg, sovint conflictiu, entre ciència i religió. El mateix autor reconeix al pròleg que un dels motius que el van impulsar a publicar aquest poemari va ser el seu distanciament de les extrapolacions metafísiques que fa Stephen Hawking al llibre El gran disseny, del qual David Jou va ser-ne el traductor. Si la física ja havia arraconat la hipòtesi de Déu en l’instant de l’inici de l’Univers, Hawking ha anat encara més enllà i, dins d’una tradició que comença com a mínim amb Laplace, ha arribat a dir que Déu seria una hipòtesi innecessària. La resposta de Jou prové, d’alguna manera, de l’altra banda de la ciència, d’allà on impera el sentit i el sentiment:

Si no pregunto prou, no et necessito.
Si no vull necessitar-te,
nego sentit a les preguntes que m’obren cap a Tu,
i tanco al meu voltant un cercle que em fa suficient
i em protegeix de Tu com a pregunta.

(Déu, una hipòtesi innecessària?, pàg. 53)

Però Jou no només reacciona al cientifisme més autosuficient. En molts casos, s’endevina un lament per la percepció esbiaixada que es té de la religió, ja sigui des de la ciència o, en general, des de la societat (veure el poema Allò que diuen que ha acabat). Respon, per exemple, a un dels qüestionaments més populars a l’existència de Déu, l’habitual “com que hi ha mal, no hi ha Déu”, i s’ha de dir que tant si s’està d’acord amb les seves tesis com si no, els poemes sempre aporten reflexions subtils, molta sensibilitat i una certa joia que l’autor sap transmetre.

En l’estil dels poemes s’aprecien pinzellades de tradició quan, per exemple, s’hi troben absoluts com Amor, Raó, Lògica o Vida. I si a estones semblen haver-hi ecos lul·lians (de fet, un dels poemes és un homenatge a Llull), molts versos estan impregnats d’un naturalisme que recorda més a Alberto Caeiro, l’heterònim de Pessoa més antimetafísic:

Canto per cantar.
Reso perquè vull.
Calculo perquè em fascina.
M’atreu la glòria de tanta lleugeresa.

(M’atreu la glòria de tanta lleugeresa, pàg. 74)

Al llarg dels poemes del recull, l’autor evita confrontar ciència i fe i prefereix, més aviat, unir-les. Déu no seria una alternativa a la raó ni aniria en cap cas en contra de la ciència; seria, contràriament, “Raó infinita”, “Raó profunda i invisible”, “la Raó inicial”, “una Raó capaç de crear encara més raó”. Però també s’hi parla de l’amor “com a primera i darrera causa”. I s’hi parla, sobretot, i en múltiples formes, del sentit. Possiblement es pugui resumir el llibre amb el poema El món com una carta d’amor que permet a l’autor, davant d’una carta d’amor, mostrar la diferència d’enfocament entre la ciència i la fe. La primera sabria analitzar “l’energia consumida en fer la tinta i el paper”; la segona, però, faria el pas sense el qual la carta no s’acaba d’entendre:

Fins que un dia, per fi, vas decidir-te a llegir pel teu compte,
i vas veure que allò que havies estat engrunant,
esmicolant, menystenint,
era una carta d’amor.
Quant de temps perdut!
Quanta felicitat desaprofitada!

(El món com una carta d’amor, pàg. 35)

D’alguna manera, aquest llibre de David Jou també és una carta d’amor que pot gaudir qualsevol lector que s’interessi pel món físic i per la possibilitat de trobar-hi un sentit més enllà de la matèria i l’energia.

Fanny Hill

Fanny Hill
John Cleland
Trad.: Xavier Pàmies
Martorell, Adesiara Editorial, 2012. 22 €
275 pàgines

La fama d’algunes obres es nodreix de la polèmica, voluntària i involuntària, que susciten. I entre els temes conflictius, el sexual, tractat des de l’òptica de l’erotisme o la pornografia, n’és un dels preeminents. Entre els nombrosos llibres censurats i prohibits pel contingut eròtic, el cas d’aquesta novel·la és prou significatiu. Publicada a Anglaterra a mitjans del segle XVIII, no va trigar gaire a ser perseguida i prohibida. L’autor i els editors van ser acusats de corrompre els súbdits del rei, però no obstant el bandejament de les impremtes i el fet que l’autor fos obligat davant dels tribunals a renunciar a la seva obra, Fanny Hill es va continuar publicant en edicions pirates. Encara que sorprengui, la prohibició legal va perdurar fins als primers anys seixanta del segle passat, quan un tribunal de Nova York va sentenciar que el llibre no tenia contingut obscè.

La protagonista relata, en una sèrie de cartes llargues, part de la seva vida començant pels temps en què és una adolescent òrfena que viatja a Londres per mirar de tirar endavant. Ja des de les primeres hores a la metròpoli, la innocència de la noia es veu sacsejada per un món desconegut de vivències i sensacions. Tenint en compte l’època i el lloc, sorprèn com en Cleland escriu sobre les peripècies i l’aprenentatge sexual en la pell de la Fanny, una noia sense malícia ni coneixements, que a poc a poc s’endinsa pels viaranys del sexe amb clara voluntat d’aprendre’n i gaudir-ne sense poder-ho evitar ni voler-ho evitar. Apart de la gosadia d’aquesta temàtica en el seu temps, potser el mèrit més destacat del llibre és la qualitat literària. Els episodis eròtics es descriuen amb tota mena de detalls, sense estar-se’n dels aspectes més explícits, i tanmateix, l’autor els resol amb una elegància i solvència que fins i tot avui dia em semblen difícils d’aconseguir. Literàriament parlant, al marge del context sociohistòric, diria que és un producte de gènere que funciona d’allò més bé, encara que el meu bagatge com a lector en aquest àmbit m’impedeix pronunciar-ho amb rotunditat.

L’aurèola de conflicte que en ocasions envolta l’art no permet d’establir una diferenciació nítida entre el ressò social i la transcendència real. L’historial polèmic i clandestí d’aquest llibre segurament ha perjudicat una valoració justa. Avui dia, publicar una obra d’aquesta classe genera ben poc enrenou, llevat de certes campanyes de vendes ben orquestrades o de les típiques veus que hi protestarien com a perpetuació de determinades tradicions tan encarcarades com hipòcrites. En resum, és un llibre molt ben escrit on, una vegada més, se’ns ensenya que ja fa molts segles que en qüestions d’erotisme caminem en cercles. I si bé no hi trobem res d’original des d’una perspectiva contemporània, la història és prou entretinguda i refrescant, a banda de donar plaer a la lectura. I a altres sentits.

Una qüestió personal

Una qüestió personal
Kenzaburô Ôe
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Edicions de 1984, 2012. 18 €
251 pàgines

Sempre sorprèn, fins i tot es pot comentar amb una mica d’ironia malèvola, com canvien les nostres valoracions quan determinats temes ens toquen directament: l’aigua ja no es veu tan clara i les decisions ja no són tan senzilles, com si de cop i volta la lleugeresa dels pensaments emesos com a individus que vivim en societat hagués adquirit una pesantor peculiar, com un verí paralitzant que s’escampa de manera inexorable. Les obres de l’Ôe s’endinsen sempre en terrenys compromesos i aquest llibre no és una excepció, sinó una de les mostres més significatives de la seva trajectòria. Parla d’en Bird, un professor al qual tothom crida només per aquest sobrenom, que es troba davant d’un greu conflicte quan l’informen que el seu fill ha nascut amb una hèrnia cerebral. Els metges aconsellen d’operar-lo. A més, tant si l’intervenen com si no, l’avisen que la vida de l’infant corre perill. I en cas que hi sobrevisqui, patirà de discapacitat mental.

Tot i el marcat referent autobiogràfic —el fill de l’autor, en Hikari, va nàixer amb hidrocefàlia i autisme—, no és cap novel·la confessional escrita amb la finalitat de commoure gratuïtament, sinó que planteja de manera directa, amb una brutalitat equivalent a la de la situació del nen, el dilema entre la indiferència, la por i l’egoisme. En Bird s’enfronta al dubte de responsabilitzar-se’n o fugir: si el fill sobreviu a l’operació, haurà d’ocupar-se d’un ésser que necessitarà atenció constant, amb la qual cosa s’esvairà per sempre més el seu somni de viatjar a Àfrica; i si decideix de fugir, es pregunta si serà prou capaç de dominar la mala consciència. El que no pot evitar és haver de prendre la decisió tot sol, perquè la dona encara és hospitalitzada i ignora la situació real. Per estalviar-li un trauma immediat, els metges li han comunicat que el fill es troba en un altre centre hospitalari degut a complicacions cardíaques. L’únic suport amb què compta en Bird és la Himiko, antiga companya d’estudis que viu una vida estrafolària i amb la que havia tingut una relació igualment estrafolària.

No puc estar-me d’opinar que aquests dos personatges tan peculiars, d’accentuat tarannà autodestructiu, són els únics que actuen amb coherència i honestedat. Per als metges, el nen és un cas d’estudi i anàlisi; pel que fa als parents més propers i als amics d’en Bird, manifesten una compassió falsa o una acarnissada indiferència a l’interior de la qual bateguen els tabús, les pors de les malalties i discapacitats. En aquest llibre conviuen aquestes pors, les contradiccions, la malaltia, en un ambient sufocant tant per l’estiu a Tòquio com per les situacions autodestructives d’en Bird i la Himiko, i la insensible actitud social. Publicat el 1966, segueix tenint una vigència punyent. Una obra sense concessions que fa pensar sobre un mateix i les relacions amb els altres. Que despulla sense contemplacions la hipocresia individual a través de la col·lectiva.

Llop entre llops i Sol a Berlín

Llop entre llops
Hans Fallada
Trad.: Ramón Monton
Barcelona, Edicions de 1984, 2012. 25 €
1.208 pàgines

Sol a Berlín
Hans Fallada
Trad.: Ramón Monton
Barcelona, Edicions de 1984, 2011. 22,50 €
695 pàgines

Comparat amb altres autors cabdals de la literatura germànica del segle passat —Döblin, Kafka, Musil, els germans Mann, Zweig o Werfel, per citar-ne uns quants dels més famosos—, en Hans Fallada, pseudònim de Rudolf Ditzen, és gairebé desconegut a casa nostra. Per sort, en els darrers anys, Edicions de 1984 va posant al nostre abast l’obra d’una figura que durant dècades ha romàs universalment oblidada. No sabria dir si és just o injust que un escriptor pateixi aquesta mena d’ostracisme, però de vegades sembla que hi intervé una mena d’influx invisible en el qual la quota de l’atzar és difícil de calcular. I tanmateix, tenint en compte la vida i circumstàncies d’en Fallada, aquesta marginació no sembla casual, sinó conseqüència d’un cercle subversiu traçat per la seva vida, l’obra, els fets històrics i la posteritat.

Nascut a finals del segle XIX en una família benestant —el pare era magistrat del tribunal suprem— i molt favorable a la literatura i l’art en general, als setze anys va patir un accident greu en ser envestit per un cotxe de cavalls; pocs mesos després, va contraure la febre tifoide. Les seqüeles d’aquests dos esdeveniments van derivar en addicció a la morfina i l’alcohol, entre altres substàncies. Quan tenia 19 anys, va simular un duel amb un amic d’estudis per suïcidar-se plegats, després d’haver arribat a la conclusió tan comuna entre alguns adolescents que la vida no tenia sentit i que calia acabar d’una vegada. L’amic va errar el tret, mentre que en Rudolf va matar-lo. Desesperat, tot seguit va intentar suïcidar-se amb la pistola, però només es va ferir. Jutjat per aquests fets, va ser declarat innocent per causa de bogeria.

Durant la república de Weimar, va començar a obrir-se pas com a autor, però la seva vida no participava en aquesta trajectòria ascendent: seguia encadenat a la morfina, la relació amb la seva dona era tempestuosa i va ser empresonat per malversació de diners. El 1937, data de publicació de Llop entre llops, ja era un escriptor d’èxit. Malauradament, va atraure l’atenció d’un personatge tan poc recomanable com en Goebbels, el qual va considerar aquesta obra una colossal crítica als anys de la república de Weimar. En l’apogeu del nacionalsocialisme, en Goebbels va voler encarregar-li l’escriptura d’un tractat antisemita, cosa que va deixar en Fallada en una situació ben delicada. El 1938 va tenir l’ocasió d’emigrar, però va renunciar-hi en el darrer moment: com altres artistes i intel·lectuals, se sentia incapaç de viure i crear fora d’Alemanya. Si això us causa estranyesa o rebuig, penso que el documental Shadows in Paradise de Peter Rosen us permetrà, com a mínim, entendre aquest conflicte interior.

A les acaballes de la II Guerra Mundial, ja divorciat, va casar-se amb una vídua també addicta a la morfina i van traslladar-se a Feldberg. Quan els soviètics van ocupar aquesta població, van designar-lo alcalde perquè se’l considerava una celebritat —un intel·lectual que no s’havia deixat assimilar pel nazisme. Les dificultats del càrrec en una època tan dura i la destructiva addició a les drogues van endegar un període d’entrades i sortides d’institucions psiquiàtriques i hospitals, fins que un atac de cor va posar fi a la seva existència.

Aquestes i altres dades biogràfiques poden consultar-se sense problemes a Internet i a fonts impreses, però he considerat oportú fer-ne un resum no solament perquè encara és un escriptor desconegut, sinó també perquè a mesura que les anava llegint no podia evitar associacions paral·leles amb autors de vides desafortunades, encapçalats per en Cervantes. Defugint qualsevol comparació impossible, aquests creadors reflecteixen en els escrits una lucidesa i una bondat que sobten si tenim en compte com van passar-les, de magres, i que els hagués estat molt fàcil adoptar una actitud desenganyada i misantròpica vers l’espècie humana. I és que les dues obres d’aquesta ressenya són, precisament, tot el contrari no obstant la seva temàtica.

Llop entre llops s’ubica en els primers anys vint del segle passat, en l’Alemanya vençuda, humiliada i paralitzada pel tractat de Versalles, amb una ciutadania sotragada per una inflació insadollable que fa de la supervivència un joc d’atzar mortal on tot és relatiu, fins i tot valors que poc abans es consideraven inviolables. Les més de mil pàgines transcorren principalment a Berlín i a una població rural anomenada Neulohe. En Fallada retrata les misèries socials d’un temps amb el qual el nostre comença a assemblar-se massa: asfíxia de la classe mitjana; diferències abismals entre riquesa i pobresa; absència de perspectives de millora ni tan sols a llarg termini, i una existència sacsejada per la degradació continua de les esperances. L’autor retrata un farcit ventall de tipologies i perfils que van d’ex-militars a ludòpates, passant per vídues, joves embarassades, terratinents avars, velles missaires, guardaboscos pusil·lànimes, noies de sang un xic massa escalfada, delinqüents, presidiaris i un llarg etcètera amb un sentit profund d’humanitat i una bondat desconcertant, malgrat que alguns d’ells cometen accions reprovables degudes a motius igualment reprovables. Persones per les quals podem notar una immediata simpatia, fins i tot una identificació, però amb les que cal parar compte, perquè els fets i les decisions que prenen poden fer-nos baixar del núvol d’empatia.

La impressió que desprèn aquesta galeria de personatges no és cap novetat: en diferents graus i matisos, l’egoisme és el motor del seu comportament; un egoisme que ultrapassa l’instint de supervivència en una època molt i molt dura. Amb diàlegs brillants i un ritme narratiu deutor de les tècniques del fulletó, en Fallada condueix les diverses històries aplicant-hi els mecanismes de la intriga i una certa introspecció. Entre molts aspectes, sorprèn la manera aparentment lleugera, fins i tot disbauxada, de relatar successos d’una brutalitat anorreadora i que, no obstant, acaben essent alhora tan absurds i versemblants, que sovint traspassen els límits del que és grotesc, com si tinguéssim entre les mans una estranya novel·la picaresca. Hi ha escenes memorables des del punt de vista narratiu i dels diàlegs. No n’esmento cap perquè val la pena de descobrir-les sense avisos previs. La longitud d’aquest llibre pot resultar dissuasiva, però us asseguro que no trigareu gaire a quedar-hi atrapats i no podreu deixar de llegir-lo.

Igual que a Llop entre llops, l’acció de Sol a Berlín es desenvolupa a la capital alemanya, però entre els anys 1940 i 1942, en plena expansió bèl·lica d’en Hitler. El partit i la ideologia nacionalsocialistes imposen el seu mandat sense pal·liatius a una població que els dóna suport amb un convenciment que, a mesura que passa el temps, es transforma en por: tothom sap el que pot passar si no s’hi col·labora, encara que no es gosi dir-ho. Els protagonistes principals, l’Otto i l’Anna Quangel, són persones de classe humil, però viuen amb dignitat i compleixen amb diligència les seves obligacions com a ciutadans del III Reich, sense posar res en dubte fins que reben la notícia de la mort del seu únic fill en el front de batalla. Arran d’aquest esdeveniment i d’altres, el matrimoni Quangel decideix de treure’s la bena dels ulls i lluitar contra una situació social i vital que cada dia que passa es torna més i més insostenible. La seva oposició al règim totalitari es concreta en redactar postals anònimes amb textos contra en Hitler i el poder establert, i repartir-les clandestinament en edificis públics perquè qualsevol que hi passi se les trobi i pugui llegir-les. Conscients del risc que corren, desconeixen les repercussions reals que tindrà aquesta lluita tan desigual contra un adversari tan poderós. Tot i així, tiren pel dret, però com era de preveure, acaben descobrint-los. El que passa a continuació només ens ho podríem imaginar —i faríem curt— si no tinguéssim la narració d’en Fallada, que va poder consultar les actes del procés contra Otto i Elise Hampel, les persones de carn i os que van escriure aquesta mena de postals, i que van ser enxampades i executades després d’un arbitrari procés judicial, i de vexacions físiques i psicològiques.

La resistència dels Quangel-Hampel no va tenir cap conseqüència real contra el nazisme i els va suposar un veritable calvari; no obstant, precisament aquesta lluita tan desigual és la que confegeix un elevat valor moral i simbòlic a la seva resistència. Representants genuïns de l’anti-heroi, són persones de condició social baixa i formació molt justa; tanmateix, la seva coherència i determinació il·luminen les tenebres tan profundes que la humanitat va projectar en aquell període convuls i ple d’atrocitats.

Si Llop entre llops va causar alguns problemes a en Fallada a banda de donar-li fama, les circumstàncies de Sol a Berlín no van ser gaire favorables. En primer lloc, perquè l’autor no va veure publicades en vida les 866 pàgines de l’original, que havia mecanografiat en només quatre setmanes. En segon, perquè el llibre va patir una censura severa deguda als criteris de desnazificació establerts pels aliats: al final del llibre, s’explica que els antecedents d’aquesta novel·la provenen d’una iniciativa politicocultural de l’Alemanya soviètica consistent a revelar casos de la resistència interna contra en Hitler. Tot i la mutilació de l’original, la publicació va tenir una notable acollida. El contingut íntegre de Sol a Berlín, però, no es va publicar fins el 2011. Segons els criteris de l’època, la història podia considerar-se una mena d’exaltació del nazisme, sobretot per l’honestedat d’en Fallada en presentar els dos protagonistes amb tots els clarobscurs: basats en persones que van existir i oposar-se a en Hitler, no eren herois monolítics, sinó gent que va quedar fascinada pel totalitarisme i que hi havia contribuït en la mesura de les seves possibilitats. Passa el mateix amb la resta dels personatges: per molt dolents que puguin i arribin a ser —en aquest sentit la novel·la no estalvia recursos ni sembla reprimir-se—, alguns actuen de manera coherent i honesta segons uns principis que transcendeixen la ideologia irracional del nazisme, cosa que actua en contra del maniqueisme habitual dels sistemes polítics, que presenten els adversaris com a encarnacions absolutes del mal. I és que en Fallada no parla d’abstraccions, sinó d’individus plens de contradiccions i contrapesos existencials. En definitiva, la humanitat amb tota la seva esplendor i misèria, capaç tant de les accions més commovedores com de les atrocitats més execrables. Sol a Berlín és una obra descomunal i reveladora que s’endinsa amb aquella lucidesa esmentada al principi de la ressenya i que, no obstant mostrar una de les cares més fosques de la condició humana, constitueix tot un manifest de la dignitat i un al·legat contra els totalitarismes.

Modesta España

Enric Juliana
Modesta España
Paisaje después de la austeridad
RBA, Barcelona, 2012
254 pàgs., 19€

Qualsevol llibre de crònica política de l’actualitat perdria bona part del seu interès al cap d’un any d’haver-se publicat. I la pèrdua ja seria total si l’autor gosés situar l’acció en un escenari tan canviant —per no dir convuls— com és l’espanyol en un segle XXI marcat per una crisi global i per uns problemes territorials reviscolats. L’assaig que ens ocupa, però, no té una data de caducitat clara, i això és així bàsicament per un motiu: qui escriu es diu Juliana, Enric Juliana.

L’autor, veterà periodista i director adjunt de La Vanguardia, traça un “paisatge després de l’austeritat” amb un lema —la modèstia— encarnat en un personatge —el Caballero del Verde Gabán—. La recepta que Juliana prescriu per a Espanya seria, doncs, capgirar els tradicionals valors castellans que tendeixen a l’idealisme i a l’excés, és a dir, abandonar el model del Quixot i recuperar un altre personatge cervantí que encarna virtuts oposades: don Diego de Miranda, Caballero del Verde Gabán.

Hay que reivindicar al Caballero del Verde Gabán. Austeridad, ponderación, mesura, solidez y un respetuoso sentido de la realidad para hacer frente a un futuro áspero y difícil.

El llibre fa un recorregut per la política espanyola recent i els personatges que l’han modelat —Aznar, Zapatero, Rajoy, Maragall— amb els flashbacks necessaris —Suárez, el franquisme, el rei— sempre que li cal anar a les arrels dels fets. I aquí és on rau la diferència entre una crònica d’Enric Juliana i una altra de senzillament informativa: tant si s’hi està d’acord com si no amb el diagnòstic que ofereix de la realitat, Juliana dibuixa un paisatge global que va espacialment més enllà de les fronteres espanyoles i temporalment més enrere de la mera actualitat. Un paisatge amanit amb converses i confidències narrades amb to d’intriga que fan sentir al lector que, en acabar la lectura, estarà en possessió d’uns quants secrets d’estat —sense que, evidentment, sigui cert—. Aquesta habilitat de l’autor fa pensar en la d’astròlegs i vidents que poden exercir perfectament les seves professions amb l’ajut estricte de grans dosis de psicologia. En el cas de Juliana, però, el que trobem són altes dosis de coneixements històrics i geopolítics. Un exemple és la incursió que fa en terres portugueses cap al final del llibre.

Llegir aquest assaig després d’un any políticament tan agitat fa veure, per exemple, que al març del 2012 ja es respirava en l’ambient l’auge de l’independentisme català. Juliana dedica a Catalunya gran part de les seves anàlisis —més val que els lectors no catalans ho tinguin present— i gosa fins i tot fer pronòstics (potser no era tan errat el símil amb els vidents) situant-se en l’any 2050:

Cataluña no es independiente, pese a que ese sentimiento subsiste, con altibajos, en las encuestas. Hubo un momento muy crítico. A iniciativa de Alemania, Francia e Italia, con el apoyo de Gran Bretaña (que había neutralizado la independencia de Escocia con un referéndum que, por poco, resultó favorable a la hipótesis autonomista), el Presidium Europeo emitió en 2022 una directiva que advertía contra cualquier modificación de las fronteras interiores de la Unión. El mismo decreto ofrecía a Cataluña el estatuto de “nación europea subestatal”.

Deixant de banda les visions del futur, que és sempre incert (la que fa de Catalunya, tanmateix, és paral·lela al tractament que sobre el país fa el diari on treballa l’autor), s’ha d’admetre que el llibre és una excel·lent crònica de la història espanyola recent i d’una actualitat marcada per una gran ombra d’incertesa.