The curious incident of the dog in the night-time
Mark Haddon, 2003
Trad. català: “El curios incident del gos a mitjanit”, Ed. la Magrana
Trad. castellà: “El curioso incidente del perro a medianoche”, Ed. Salamandra
El narrador d'”El curiós incident” és en Christopher, un adolescent que adora les matemàtiques, els trencaclosques, les rutines i la veritat. No suporta els canvis, que el toquin, el color groc i les novel·les, perquè les novel·les parlen dels sentiments de la gent i perquè a més són ficció, i per tant mentida. Bé, sí que li agraden les novel·les d’en Sherlock Holmes, perquè en Sherlock fa servir la lògica i busca la veritat. En Christopher vol imitar en Sherlock i descobrir qui és el culpable d’haver mort el gos del títol. El que descobreix seria traumàtic per a qualsevol noi de la seva edat; molt més ho serà per a ell, incapaç d’entendre els motius de les accions humanes.
En Christopher pateix el síndrome d’Asperger, una de les formes del mal anomenat “autisme”. Els Asperger solen ser força o molt intel·ligents en el sentit d’IQ, però discapacitats emocionalment i socialment. Són incapaços d’expressar i d’entendre les seves pròpies emocions, ja no diguem les dels altres; de seguir les convencions socials bàsiques, que la majoria de nosaltres tenim com a reflexos; i de reconèixer les emocions en les cares o el llenguatge corporal. Per exemple, per saber si algú altre és enfadat, o content, o trist, s’han de fixar amb molta atenció en la forma de la boca i les celles, el volum de la veu, si cauen llàgrimes, etc. i rumiar, rumiar, rumiar.
L’autor, Mark Haddon, va treballar un temps amb gent afectada d’Asperger i va voler recollir en aquesta novel·la com de diferent és el seu món. I a fe que ho aconsegueix. Deu haver estat molt difícil escriure amb la veu d’una altra persona amb una ment tan diferent, sense jutjar-la ni voler afegir explicacions de “per què”. La segona meitat del llibre potser decau un xic a mesura que desapareix la novetat, però cadascuna de les 100 primeres pàgines és memorable.
De fet, és curiosa la barreja de sentiments que produeix la seva lectura. Pena, perquè les persones que considerem inadaptades ens provoquen pena. Sorpresa, per veure com qualsevol situació pot veure’s amb una òptica tan diferent de l’habitual. I comicitat perquè les situacions socialment incòmodes les resolem rient.
No en sabia res del síndrome d’Asperger, si és que és correcte anomenar-lo síndrome. Perquè buscant per Internet, he descobert que hi ha un cert moviment entre els Aspergers perquè deixem de considerar-los “malalts” i pensar que haurien de ser “guarits”, i que s’accepti que simplement pensen diferent. De fet, tenen un nom per a la gent “normal”, els “neurotípics” o NT, i ens tenen certa llàstima: els neurotípics ens passem el dia patint per la impressió que farem als altres i capficats per comportar-nos correctament en societat.
Tot el meu respecte per a ells!
Llibres i més llibres 
Hola Ricard, aquest llibre me’l va recomanar en Victor fa anys, i recordo que em va agradar molt. Me l’apuntaré per tornar-lo a llegir. L’has etiquetat correctament de novel.la, però per mi també és un bon llibre de divulgació senzilla matemàtica! Recordo molt especialment el problema de Monty Hall “Ets a un concurs de televisió on l’objectiu és guanyar un cotxe. El presentador t’ensenya tres portes i diu que hi ha un cotxe darrere una d’elles i una cabra darrerecadascuna de les altres dues. Tries una porta. El presentador obre una de les altres duesportes i es veu una cabra. Et pregunta si vols canviar de porta. Què has de fer?”La resposta és que has de canviar d’elecció, així tens més possibilitats d’obtenir el cotxe! (1/3 per a la porta que has triat inicialment, 2/3 per a l’altra). Però no és senzill de veure, i és un bon tema de debat a la sobretaula d’un sopar!Albert
No coneixia el llibre, però després de llegir la teva ressenya vaig a veure si el trobo. Ah! i interessant la teva reflexió sobre la síndrome d’Asperger.Salutacions!
Molt bona ressenya! Sòc una estudiant de 4t d’ESO i buscant per Internet, he trobat aquest blog. És just el que estava buscant perquè jo m’he llegit el llibre i volia conèixer la opinió d’algú altre. Desprès de llegir-lo, t’adones que és realment sorprenent la manera de veure el mòn que tenen i la mentalitat amb la que viuen el dia a dia. Jo crec que en el fons, tots pensem en algun moment de la nsotra vida, en més o menys grau, com ells.Adéu i bones festes!
No ho havia dit, però a mi també em va agradar molt tant el llibre com la ressenya. Per cert, Ricard, saps per què no és correcte parlar d’autisme? Anomenar-los “els asperger” o “la gent afectada d’asperger” també resulta una mica estrany, tot i que això també passi amb altres síndromes, com ara la sida.Per cert, gràcies Elisabet, pel teu comentari. I bones festes!
El llibre me’l va recomanar una amiga psicopedagoga. Em va agradar la sensació que et va deixant el llibre quan t’adones que en alguns moments t’has posat a la seva pell per veure, entendre i gestionar el teu entorn. Si crec que s’hauria de llegir més a l’escola, també crec que les lectures haurien de ser més estimulants amb propostes com aquesta.
Per cert l’altre llibre del mateix autor, Barrabum! també em va semblar d’allò més singular.