Sarinagara

Sarinagara
Philippe Forest
Barcelona, Sajalín editores, 2009

És un llibre rodó, on el principi i el final es troben en una perfecta harmonia, i d’una subtilesa extraordinària.

L’escriptor ens adverteix que havia tocat fons, d’ençà de la mort de la seva filla  que es trobava perdut en el no res, i en tals circumstàncies i dut per un antic somni d’infantesa que actua de guia i de connexió amb els sentiments actuals, decideix posar-se a escriure, alhora que marxar ben lluny. Intueix que la seva història ha de dur-lo cap al Japó.

Així doncs, el primer viatge en aquest indret del món el farà durant la primavera de 1999, i també hi haurà dos viatges posteriors. Un cop allà es documenta a fons de la vida i obra de tres artistes, un poeta, Kobayashi Issa, un novel·lista, Natsume Sõseki i un fotògraf, Yõsuke Yamahata, però també imagina, per això és una novel·la. I el més curiós és que podria haver passat així! Jo crec que tracta de tenir una bona empatia amb cadascun d’ells i se’n surt molt bé. És una manera d’anar més enllà i de fer-los més seus i també més propers a nosaltres.

Tots tres, a la seva manera, ens ensenyen com és de fragil i breu la vida humana i com, malgrat el dolor que això comporta, continuem drets.

sólo rocío – es el mundo, rocío – y sin embargo

L’autor diu “la experiencia de vivir abre el mismo abismo en toda existencia humana” i sobre els japonesos diu que són com nosaltres, que no hi ha cap misteri sobre l’ànima japonesa. Insisteix en una falsa saviesa que occident pretén veure amb poetes com ara Kobayashi Issa i d’altres.

La portada del llibre és una fotografia de Yõsuke Yamahata, presa a Nagasaki el 10 d’agost de 1945. Tot seguit us transcric què en diu Philippe Forest de les seves fotografies.

¿Quién vuelve a nosotros, desde lo más hondo del horror, de más allá del tiempo, desfigurado pero íntegro, en la intacta encarnación de la humanidad más verdadera? Las fotografías de Yõsuke Yamahata no conceden el paraíso de la posteridad a las víctimas de Nagasaki -sería demasiado grotesco-. Les ofrecen sólo la posibilidad de dirigirse a nosotros, desde la noche en la que se encuentran, como un signo desgarrado y amigo.

Increïblement bonic i en canvi tan trist. Malgrat tot, transmet moltes ganes de viure i de mirar cap endins. Tot un encert, un llibre que deixa empremta.

Poeta de la pasión

Poeta de la pasión
Akiko Yosano
Trad., introducció i notes: J. M. Bermejo i Teresa Herrero
Madrid, Ediciones Hiperión, 2007
123 pàgines. 12 €

L’aparició, l’agost del 1901, del llibre titulat Midaregami (Cabells esvalotats) va suposar un daltabaix en una societat com la japonesa, on la dona era una mera fàbrica de futurs soldats de l’imperi i a on els sentiments i la sexualitat ―d’homes i dones― estaven fortament reprimits. En aquest recull de 399 poemes tanka (31 síl·labes distribuïdes en cinc versos), la Shô Hô, amb poc més de vint anys, proclamava sense embulls ―començant per la imatge prou eloqüent del títol― la seva sexualitat femenina, el desig de viure obertament sentiments i conflictes.

Sotmesa a una estricta vigilància paterna, obligada a treballar en la pastisseria familiar, per les nits es robava hores de descans llegint clàssics japonesos i literatura occidental. El 1900 va conèixer en Tekkan Yosano, un notori poeta de l’època, del qual es va enamorar i amb qui va escapar-se. Poc després, en Tekkan va divorciar-se de la seva esposa i es va casar amb la Shô Hô, que va adoptar el nom d’Akiko Yosano. D’aleshores ençà, va participar en activitats literàries, va viatjar a Europa amb el seu marit i va ser una destacada activista de la igualtat i el pacifisme. Aquest tipus de vida, que pot considerar-se normal avui dia, en el seu moment va ser un escàndol en un país com Japó. I si encara no us ha sorprès la figura d’aquesta dona, caldrà afegir que també va tenir onze fills. La seva mort, en plena guerra mundial (1942), va passar desapercebuda per la conjuntura i va quedar oblidada fins que, anys després, va renàixer l’interès per ella.

Poeta de la pasión és una selecció dels poemes de Midaregami i alguns exemples de poesia reivindicativa. En el primer cas ens trobem amb versos clarament influïts pels clàssics japonesos, sobretot el Genji, i pel modernisme. És una magnífica combinació de vitalitat, subtilesa ―les notes ajuden a copsar millor els matisos de símbols poètics sovint desconeguts a Occident― i honestedat. La veu poètica reivindica la individualitat, el desig de viure i sentir, d’estimar físicament i emocional. Sobta el to de les composicions adreçades als monjos pel fet de renunciar voluntàriament als plaers mundans, i que potser caldria entendre també com una crítica a una societat molt classista i reprimida com la japonesa d’aquells dies ―i en molts aspectes, la dels temps actuals. Pel que fa als altres poemes ―un d’ells una ferrenya proclama feminista a través d’una maternitat mancada d’idealisme i un poema pacifista adreçat al seu germà petit, obligat a lluitar en la guerra russojaponesa― segurament són inferiors quant a qualitat literària. Ara bé, tots mantenen una vitalitat i una frescor sorprenents, com si s’haguessin acabat d’escriure. En definitiva, són el reflex coherent d’algú que no va dubtar a reivindicar la seva condició d’individu i ésser humà.

(37) a los humanos
que reclaman amor,
les pondría una miel envenenada
sobre los labios:
ése es mi deseo…

(39) “la primavera es corta,
¿quieres sentir su eternidad?”, le dije,
y, tomando sus manos,
la hundí entre mis pechos
rebosantes de vida…

(51) medio vestida
con una leve seda
de color rojo pálido…
no penséis mal: decidles
que está gozando de la luna…

(54) ¿cómo serán
las lágrimas del monje
que me mira?
¿serán dulces o amargas?
ah, no lo sé…

(69) hay un lugar en mi pecho
que incluso para mí es desconocido;
en una de sus rocas
se vienen a estrellar todos los barcos
y son vanas mis lágrimas

El día del Watusi

El día del Watusi
Francisco Casavella
Barcelona, Ediciones Destino, 2009
1.184 pàgines. 28 €

Una nit d’agost del 1971, dos nois que pesquen als molls, en Fernando i el seu amic gitano Pepito el Yeyé, descobreixen surant les aigües el cadàver del Watusi, un delinqüent famós en l’entorn marginal de les xaboles de Montjuïc. El misteri d’aquella mort i les peripècies dels dos vailets endeguen un al·lucinant recorregut personal i social per la Barcelona dels temps previs a la transició fins als anys immediatament posteriors als Jocs Olímpics. Una història que parla dels barris marginals i els baixos fons, la vida nocturna, els draps bruts de les entitats financeres, la creació de partits polítics en plena transició, la xacra de les drogues, la lluita per sobreviure i prosperar, els baixos instints que governen els àmbits intel·lectuals, artístics i acadèmics…

En certa manera pot considerar-se una Bildungsroman o novel·la de formació del propi Fernando, però ben aviat es configura com una història de supervivència desesperada en un món implacable on la felicitat i la innocència són miratges o estels fugaços. Aquest llibre parla sobretot de la hipocresia i l’egoisme com a trets essencials de la societat i l’individu, instruments per tirar endavant com sigui, peti qui peti. L’autoengany individual i social per justificar determinades conductes i convèncer tothom, començant per un mateix, que allò que es fa té una raó fonamentada. El sexe, l’amor, la família, els diners, la droga, els bancs, els partits polítics, les forces de l’ordre, les organitzacions terroristes, els moviments socials, les pseudoreligions, el món de l’art, la literatura, la docència… res no se’n salva.

Així doncs, què fa suportable aquesta visió de la vida? La seva valentia descarada i lúcida, la dosi exacta entre la desmitificació d’uns temps edulcorats pels reportatges i les efemèrides i un sentit de l’humor crític que no acusa ningú si no es comença abans per un mateix. Els fets, transcorreguts sobretot a Barcelona, descobreixen uns baixos fons que abasten dels barris marginals a les zones altes per mostrar que tots compartim la mateixa naturalesa. Els diàlegs i la narració es veuen sovint afectats per un to al·legòric, amb un ritme poètic líricament despietat, brutal, que envesteix la nostra capacitat de resistència, associativa i de concentració.

El 2008, un atac de cor va acabar amb els quaranta-cinc anys de vida d’en Casavella. Des de la primera paraula d’aquest llibre no he deixat de preguntar-me com es pot escriure d’aquesta manera durant més de mil pàgines. Sovint he pensat que l’escriptura d’aquest llibre va contribuir a la mort del seu autor.

Astrid y Veronika

Astrid y Veronika
Linda Olsson
Barcelona, Salamandra, 2009
222 pàgs.

Dues dones, Astrid i Veronika, es troben vivint l’una enfront de l’altra als afores d’un poblet boscós al nord d’Estocolm. L’una, la més vella, hi ha viscut tota la vida, i l’altra, d’una trentena d’anys, hi va per escriure el seu segon llibre que va prometre que faria i que ara malauradament no es troba en condicions d’escriure. La Veronika es troba trasbalsada per una important pèrdua que va tenir lloc a molts quilòmetres, concretament a Nova Zelanda.

Més endavant i només juntes tindran les forces per reconstruir els bocins de les seves vides. Com diu un dels versos que encapçala el 8è capítol “ven, siéntate a mi lado y te hablaré de mis pesares, nos contaremos secretos”, això és el que faran al llarg del llibre, en mig del trànsit de la fi de l’hivern a l’inici de la primavera. Entre copes de vi, música i menjars tradicionals suecs s’explicaran les seves històries personals que tenen a veure amb les seves mares, pares, fills, marits i amants.

El sofriment pot arribar a crear addicció i aïllament quan un creu que els secrets han de quedar ben guardats, i aquest és el cas d’una vida llarga com la de l’Astrid. Ella viu en una antiga casa que va fer construir un dels seus avis pensant en la cadena  familiar que així iniciava. La casa és com una segona pell protectora per a l’Astrid. A prop de la casa i quan era molt jove, allà on hi creixen encara maduixes silvestres, hi descobreix l’amor. Per això, la referència de la foto de la portada, que penso és un símbol important al llarg del llibre. Reconèixer i fer seus altre cop els pocs bons moments viscuts és fonamental per la dona vella. Les dues, poc a poc, aniran tornant a la vida, encara que estiguin en etapes molt diferents.

La cita que ve a continuació no apareix en el llibre però, per mi, podria molt bé recollir-ne el missatge.

Car així com aquest oceà aclaparador rodeja la terra verdejant, així en l’ànima de l’home hi ha un Tahití insular, plena de pau i joia, però encerclada per tots els horrors de la vida mig coneguda. Que Déu us guardi! No us allunyeu d’aquesta illa, que no hi podreu retornar pus mai!
Herman Melville, Moby Dick

Us recomano molt la seva lectura, però prepareu mocadors cap el final. El llibre està molt ben portat i no he volgut desvetllar-ne els seus secrets així com tampoc el seu final. Bon viatge!