Els quaderns de Malte

Els quaderns de Malte
Rainer Maria Rilke
Trad.: Jordi Llovet
Barcelona, Viena Edicions, 2010
226 pàgines. 19 €

En Malte Laurids Brigge, un jove danès de llinatge noble que arriba a París a principis del segle XX per fer-se un nom com a poeta, és la figura amb què Rilke canalitza en aquests quaderns la seva estada a la capital francesa, aleshores centre intel·lectual i artístic del món. No és el típic diari personal a on s’apliquen exercicis o experiments literaris, sinó que està confegit a base d’evocacions i pensaments sense indicació cronològica ni estructura. Són els propis temes i la veu narrativa els qui donen la clau per saber, o per intuir, si parlen del passat, d’un present a vegades indeterminat o d’un futur abstracte. Cada secció aborda un tema nou (o diversos alhora), o derivat de l’anterior, o reprèn un fil interromput. Més que les vivències d’un jove amb aspiracions artístiques, diria que expressen la consciència de la vida i la mort a partir dels records d’infantesa, les experiències actuals, la formació artística i les expectatives.

La veu narradora ens posa en contacte directe amb un jo poètic contrari a concessions líriques gratuïtes i que apel·la a les forces primordials de la poesia. És a dir, l’afany intrínsec de cercar l’essència de la vida, el sentit de l’art, dotant a les frases o paràgrafs de significats propis als quals només cada lector pot arribar pel seu compte. Considero que aquest llibre és, malgrat estar escrit en prosa, poesia en estat pur per la increïble, sovint insuportable, lucidesa de pensament i una sensibilitat elevada a l’infinit. El que més m’ha sobtat és aquesta consciència poètica que comparteix amb el lector la incomprensió de l’adult davant la vida i la mort amb ulls de nen; i a l’inrevés, com a infant capaç d’assumir amb maduresa les contradiccions que descobreix en el món dels grans.

No es tracta d’un llibre fàcil; cal trobar el camí per passar d’un tema a un altre. O obrir aquest camí. Una lectura que requereix molta atenció i màxima renúncia als prejudicis. Hem d’estar disposats a acceptar que alguna cosa s’escapoleix a la cobdícia que ben aviat s’apodera de nosaltres, és a dir, les ganes de copsar tot allò que creiem percebre rere les frases. No parlo pas de textos hermètics o simbolistes, sinó d’aquesta immaterialitat de què estan dotats els bons poemes i que fan que sempre ens vinguin ganes de mirar més enllà, de comprovar si som nosaltres qui ens reconeixem en la nostra imatge projectada en un mirall, o si som en realitat un reflex que intenta enganyar aquesta figura que es mira a si mateixa.

M’han agradat especialment les evocacions de la infantesa del Malte, fill d’aristòcrates en un món ben allunyat d’aquest París, terra promesa la realitat de la qual contrasta amb les aspiracions del poeta, o podríem dir de tots nosaltres. També la relació tan singular del Malte nen amb la seva mare. No sé per què, però de vegades em suscitava imatges cinematogràfiques de Bergman o passatges simfònics de Mahler. Les notes de l’edició il·luminen molt correctament fragments i frases. Frases plenes d’una harmònica —i aclapadora— combinació d’intensitat i subtilesa.

Acabo amb tres dels nombrosos exemples que es podrien citar.

He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran (p. 58)

Perquè llavors no coneixia la fama: aquest enderrocament públic d’algú que s’està fent, d’algú que viu en una casa en construcció, i la gentada se li fica a la casa i li remou pedres i maons (p. 71)

He vist ulls de tota mena, t’ho asseguro; però com aquells, mai més. Per a aquells ulls no hauria calgut que existís res al món: ho portaven tot a dintre. ¿Has sentit a parlar de Venècia? Doncs bé, jo et dic que aquells ulls s’haurien tret Venècia de la mirada, aquí, dins de l’habitació, i Venècia hauria estat tan present com aquesta taula (p. 132)